Jugaven a néixer i a morir, i de la ferida que deixaven sobre l'aigua llisa sortien flors i més flors. I a l'últim, totes plegades, van anar fent una pomera. Imagini, una pomera florida al pic de l'estiu i a dintre del mar. Si li deia que em va semblar que tenia febre, li diria la veritat. No pensava res... Només mirava i, d'esma, em vaig aixecar i vaig anar fins arran d'aigua. La pomera era allí, clavada a l'aigua tibant i llisa, i m'hi vaig anar acostant, acostant... A les plantes dels peus hi tenia seda. L'aigua era de seda. I la pomera m'esperava i era com si digués, vine, vine...

Mercè Rodoreda

Una carta

Recerca

I així que vaig haver reconegut el gust del bocí de magdalena sucada en la til·la que em donava la meva tia (encara que no sabés encara i hagués de remetre a molt més tard descobrir per què aquest record em feia tan feliç), tot d’una la vella casa grisa sobre el carrer, on era la meva habitació, va venir com un decorat de teatre a enganxar-se al petit pavelló que donava al jardí i que havien construït pels meus pares a la part de darrere (aquest llenç truncat que només havia vist fins en aquell moment); i, amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i a tota hora, la plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a fer encàrrecs, els camins que prenia si feia bon temps. I com en aquell joc amb què es diverteixen els japonesos de mullar dins un bol de porcellana ple d’aigua bocinets de paper fins aleshores indistints que, tot just s’hi han ficat, s’estiren, prenen contorns, s’acoloreixen, es diferencien, tornen flors, cases, personatges consistents i coneguts, igualment ara totes les flors del nostre jardí i les del parc del senyor Swann, i els nenúfars de la Vivonne, i la bona gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus entorns, tot això que pren forma i solidesa, va sortir, vila i jardins, de la meva tassa de te.

Marcel Proust

Pel cantó de Swann

Nebulosa

Passeig

La boira

fredament

acaba d’engolir la llarga via

Els llums són guaites

En acabar de ploure

quan els arbres somiquen

oh que és dolç escoltar el silenci

El silenci és la boira

Jo somric

I mil llums em somriuen

Són mil llums

no pas homes

Com és càlid el somriure dels llums

I les espurnes blanques

del trolley dels trams

dansen com les estrelles

M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit

Poemes en ondes hertzianes

Pensament

Mig ensonyada mirava i escoltava, i em semblava que la terra mirava amb els meus ulls i sentia amb els meus sentits. Com si jo no fos de carn o com si el món fos jo. I sense gairebé pensar, només pensava paraules: flors, pomeres, pomeres florides de blanc, blanc de flors, blanca flor de pomera, flors escampades per terra... I vaig pensar que seria bonic de veure una pomera al mig del mar. Tot d'una es van parar les onades i el cor se'm va posar a saltar.

Mercè Rodoreda

Una carta

Facècia

Quan érem petits, en Hassan i jo solíem pujar als pollancres que hi havia al camí que duia a la casa del meu pare per empipar els veïns fent reflectir la llum del sol dins les seves cases amb un tros de mirall. Sèiem l’un davant de l’altre en dues branques altes, amb els peus nus penjant i les butxaques dels pantalons plenes de móres seques i nous. Fèiem torns amb el mirall mentre menjàvem móres i ens les llançàvem l’un a l’altre fent broma, rient. Encara puc veure en Hassan enfilat a l’arbre, amb la llum del sol que es filtrava entre les fulles titil·lant en la seva cara, una rodona gairebé perfecta.

K. Hosseini

El caçador d'estels

Platxèria

Queia la tarda. Un grup format per cinc genets adustos i malhumorats cavalcava per una sendera flanquejada de faigs que separava el comtat d’Empúries del de Girona. Pel seu aspecte es veia que no eren caçadors experimentats, sinó un grapat de mercenaris dels que abundaven per aquells verals, disposats a llogar la seva espasa a qualsevol senyor que volgués recórrer a aquell tipus de tropa per envair una marca o disputar un predi al comte veí.

Chufo Llorens

Et donaré la terra

Canvis

Hi ha Ovidi. Hi ha el meravellós Ase d’or. Hi ha Kafka. Jo he fet servir el tema de la metamorfosi com una fugida, com una alliberació dels meus personatges. I meva. A més la metamorfosi és natural. La larva esdevé crisàlide, la crisàlide papallona, el cap-gros granota. No puc afirmar que hagi presenciat mai la metamorfosi d'una persona, però sí que he presenciat la metamorfosi de l'ànima, que és la veritable persona.

Mercè Rodoreda

Mirall trencat