Conversa

No hi ha influència bona; tota influència és immoral..., immoral des del punt de vista científic. Influir en una persona és transmetre-li l'ànima mateixa.

Óscar Wilde

Res

Algunes persones mai no aprenen res, perquè ho comprenen tot massa aviat.

Alexander Pope

Torna Nadal

L'arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Gèlid

Cançó de Nadal


Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.
 
Josep Carner

Niada

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.

Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.

Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort de l'existància.

Rams de dolor que ocults estan,
a l'innocent fan goig encara...
Oh! i fer d'espines un niu blan,
vet aquí l'art d'un cor de mare!

Miquel Costa i Llobera

Nadala

NADAL

A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

Joan Salvat-Papasseit

L'irradiador del port i les gavines

Altera

Cada frase, casa insult, cada maledicció, augmentava la vergonya pública del detingut. Vexat i humiliat, rebia amb el cap baix i des de la impotència la fúria de la repugnància, l'odi i l'oprobi que li mostraven els congregats. Els crits pujaren de to mentre els altres assistents reien i feien mamballetes. Els altres! Sempre aquess maleïts 'altres' que s'ho miren i no actuen. Són els 'alres' que posen en solfa la valentia 'uns pocs! Els 'altres': els qui no són. Aquests 'altres' dins nosaltres mateixos! Són, justament, els 'altres', els passius, els que posen pals a les rodes.

Bartomeu Mestre

El darrer manuscrit

Polèmica

Quan es tracta d'uns fets d'una durada molt llarga («antropològics», «etnològics»), la reflexió de l'historiador experimenta la temptació de remuntarse a la prehistòria i corre llavors el risc de topar amb la decepció en enfrontar-se amb unes interpretacions tot sovint variables. Amb tot, pel que fa als orígens del fet català, sembla existir una mena de consens entre els prehistoriadors: a desgrat de certes coincidències entre límits lingüístics i límits antropològics als marges nord del seu territori, no es dóna de fet l'existència d'un «home català». I, en cas d'existir, fóra de tota manera clar producte d'un perllongat mestissatge, terme amb el qual ja se'l definia, segons sembla, d'ençà de l'antiguitat.

Pierre Vilar

Polèmica entre historiadors

Gust

No hi ha cap raó per la qual a un home li hagin d'agrada els mateixos llibres als 18 i als 48 anys.

Ezra Pound

Força

Voldria ésser
com posta encesa,
silenci dens
i llum que corre
a la ventura,
sense destí,
perdut el límit,
tot ell endut.

Oscar Samsó

L'home

Font

L'amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la

Que s'hi fixin bé els catalans i els mallorquins que desprecien, que abandonen la seva llengua per la castellana, los quals venturosament són poquíssims; que s'hi fixin sobretot els valencians i els rossellonesos que desprecien, que abandonen la seva llengua, aquells per la castellana, aquests per la francesa, los quals desgraciadament són moltíssims; que s'hi fixin bé: amb aquest despreci, amb aquest abandonament se posen en el mateix nivell i se fan de la mateixa categoria que els pobles vençuts i de civilisació inferior [...].

Que se desenganin els valencians que se fan grossos de desconèixer i de no parlar mai la seva llengua, i tota la seva idea és de parlar la castellana, i consideren com a summum de la il•lustració i bon to el posseir amb tota la seva puresa l'accent castellà; que se desenganin els rossellonesos que es fan grossos de desconèixer i de no parlar mai la seva llengua nadiua i fan respecte de la francesa com els valencians respecte del castellà; que se desenganin: amb això no van a cap lloc més que a la seva ignomínia.

Antoni Maria Alcover

Herència

Quina gran riquesa és, fins i tot entre pobres, ser fill de bons pares!

Joan Lluís Vives

Vida

A una mentida

Ja del món la Fe és fugida,
Filis, puix me haveu burlat:
¿Qui dirà ja veritat,
si els àngels diuen mentida?
¡Tesor de la mia vida
(i ja tesor de follet),
mirau lo dany que haveu fet,
que, solament en faltar
de vostra fe lo pilar,
mon edifici és desfet!

Solia algun temps surar
la veritat estimada,
però ja, com a pesada,
al més fondo va a parar;
mes, com no es pot amagar,
bambolles i remolins
nos mostren que està allí dins,
i, per més que està oprimida,
mai se veu desfavorida
de sos efectes divins.
Pensí que abans a Lisboa
que a Espanya li isquera el Sol,
de peix veure un estol
volant per l’aire ab la coa,
solcar de les naus la proa
lo més fragós Pirineu,
i la enganyosa guineu
regalar a les gallines,
que unes promeses tan fines
deixassen d’estar en peu.

Aqueixa boca agraciada
que així se avesa a mentir
mereixeria tenir
un badall de melmelada,
així com és ensucrada
la llengua que m’ha enganyat,
sucre quant ha parlat
fos, per la mateixa via
sucre la pena seria
de aquest engany ensucrat.

Alguna escusa no us val,
puix, en lo que haveu mentit,
no pot dir-se que haveu dit
mentides que no fan mal:
Diga-ho lo dolor mortal
que sens remissió em consum,
la clara i serena llum
per qui em regia apagada,
ma voluntat agraviada,
mon goig convertit en fum.

A tal punt me ha conduït
lo mal que m’está acabant
que em par si estic suspirant
lo que per vós he patit:
De quan me viu reduït,
després de tants lleals passos,
en lloc de palmes, a llaços,
no puc donar-me conhort;
puix, ¿qué serà si em record
del paradís d’eixos braços?

Quan lo bé que en ells gozí
repassa lo pensament,
la força del sentiment
me fa pèrdrer lo juí;
però, puix quant vos perdí
perdí, tot junt, aquell dia
lo major bé que tenia,
a on va lo principal
bé pot lo que manco val
anar en sa companyia.

A tal extrem vingut só
que, estant del modo que estic,
jo mateix só lo qui dic
mil voltes que tinc raó.
Est serà de ma afició
lo blasó més estimat:
que eixa neu haja avivat
lo foc que ja és immortal;
i que lo major fiscal
faga ofici de advocat.

Vós, ab altre extrem, borrau
est proceir benigne meu,
puix, si mentides dieu,
vós mateixa les provau:
Honradament vos portau,
senyora (Déu vos ho pag);
que, sent de mentides sac,
ho sou de una red tan clara
que a totes se'ls veu la cara,
sens que alguna se n’amag.

Bé veig que, si professar
pura veritat volíeu,
única i sola seríeu
en est nostre segle avar;
però, ¿com, puix és sens par,
eixa bellesa divina
vostres accions no encamina?
Seria, així com és rara
la gràcia de aqueixa cara,
la condició peregrina.

Diuen que una bofetada
és càstig de qui desment;
mes, si bé ne haveu esment,
de bestret estau venjada:
Brava me l’haveu donada,
puix, lliurant-me de la mort
allà en lo perill més fort
que patia en alta mar,
me haveu vingut a ofegar
estant segur en lo port.

Mes no será poca glòria
per al mal que se m’espera,
si teniu de mentidera
almanco bona memòria:
Veureu en ma trista història
mon perseverant amor,
que eix inclement proceir
que, a mans de vostre rigor,
no ha pogut fer penedir
content me porta a morir.

Franncesc Vicent Garcia

Pensament

La continuïtat implica necessàriament l'alteració.

Ferdinand de Saussure

Educació

El geni només pot respirar lliurement en un ambient de llibertat.

John Stuart Mill

Camí

Un pas insegur

Quan baixo de l'acera, un xipolleig
flàccid i un tremolor d'aigua inquieta,
per bé que un temps brevíssim, em retarda
l'instant que el peu se m'assenta a l'asfalt.
Veig que encara treballa, que no és
ben bé inerta, la fusta de la porta
per on se'n van els anys. Ara s'hi ha obert
una clivella, i m'entra un fil de llum.
Aquests peus d'home, gairabé insensibles
dins del seu cuir, han recordat uns peus
hàbils i sapients, uns peus de nen
feliços d'amarar-se en l'aigua fosca
que té per llit un canyon de pissarres
negres, on llisquen les soles de cànem
xopes i llefiscoses, i els turmells
sagnen molt fi, del record de les fulles
de canya, ganivets de verdor freda
que tallen quan es baixa, tan de pressa
com quan es cau, per fugir de la plana
de terra i d'homes, el món que retruny
de migdia, i apaga la lluor
del fred metall d'aurora de les canyes.

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Mesura

La mesura de l'amor és amar sens mesura.
Sant Agustí

Cel

21.
He nascut als aeroports
entre vols i policies,
dins cabines d'ascensor
i en els taxis i en els climes.
Les cireres surten verges
de les conques dels meus ulls
i me roden per la cara
i no volen caure en terra.
La rialla de la fruita
que me nega una postguerra
i me crida i no me sorda
perquè els braços de sentir-te.
És inútil…
la final és massa enfora.

Joan Miquel Oliver

Odissea trenta mil

Clam

De fet, el blau a la senyera és una introducció relativament «moderna». I local, sobretot: local. La bandera de les quatre barres amb el blau, a València i a Borriana, equivalen a la del «tafetà morat» de Gandia, a la de color granat de Dénia, a la santjoanista de Sueca... I podem preguntar-nos en nom de què ens volen imposar, a tots els valencians, una bandera que només és la bandera d'un municipi. ¿En nom de Pere el Cerimoniós? Faria riure. I Pere el Cerimoniós tampoc no ho volia. Va restringir el seu «privilegi» a València i a Borriana. El País Valencià és molt més extens.

Joan Fuster

El blau en la senyera

Plor

M'havia criat en un orfenat públic, on, contra l'esperit de l'època, vaig rebre una educació accep­table. En aquell temps l'edat legal per abandonar els orfenats era els quinze anys. Però jo hi estava tan a gust, allà dins, i el personal de la institució amb mi, que mitjançant diverses argúcies legals van aconseguir que m'hi quedés quatre anys més. Du­rant aquells quatre anys afegits vaig treballar sobre­tot a la biblioteca del centre. Allà es va estimular el meu amor pels llibres. Tant, que quan vaig decidir abandonar l'orfenat voluntàriament, als dinou anys, ho vaig fer amb la ferma intenció de dedicar-me a la literatura. El dia que vaig sortir de l'orfenat em van pagar, amb estricte rigor comptable, els quatre anys que havia treballat com a auxiliar de biblioteca. Va ser un bon regal de comiat. Aquell coixí financer em permetria viure una temporada sense angoixes i dedicat a la literatura.

Albert Sanchez Piñol

Pandora al Congo

Blau

Ara la polèmica és sobre la bandera. Ja teníem la de la llengua i la de si «Región», «Reino» o «País», però es veu que també calia aquesta altra. I sí: hi calia. Per a un espectador de fora, els valencians d'avui potser fem la impressió d'estar barallant-nos a propòsit de bizantinismes més o menys historicistes, i la veritat és que, en última instància, mai no es tracta de minúcies insignificants sinó precisament de problemes ben significatius. Darrere les qüestions plantejades, en efecte, hi ha la urgència d'aclarir les nostres «senyes d'identitat» com a poble i el projecte d'afirmar-les de cara al futur. Les actituds antagòniques reflecteixen, en el pla del debat presumptament erudit, unes posicions militants tan diàfanes, que serà innecessari advertir o subratllar el fons «polític» latent. D'una banda, trobem els qui aspiren a un País Valencià (

Joan Fuster

El blau en la senyera

Capvespre

El que és bonic a la memòria

El que és bonic a la memòria
s'encén en cant magnífic
com brasa perdurable
que durarà el que durem nosaltres.

Oscar Samsó

Aquesta casa

Memòria

Arinsal

Els records no són mai un mirall net,
sentiments i memoria I'enlloren
i el temps, astut, hi qualla les imatges.
Recordo I'Arinsal que vaig coneixer
fa vint anys: quatre cases mal comptades,
i el preservo dins meu, no per tornar-hi,
tossut i engelosit, com en un somni,
sinó perque em ressoni en les paraules
que escric per 1'Arinsal que he retrobat.
Així l'amor es de debo creixenqa.

Miquel Martí i Pol

Andorra

Vida

Pacte amb forats

Han d'invocar el futur perquè en la lluita
sàpigues ser feliç amb bones eines
i feina. El seny esclata en una lluita
real, i mans i peus solen fer d'eines.
Els mots fumegen i entre tanta lluita
els cinc sentits esmolen bé les eines.
La llum i l'olivera entren en lluita
i els fets uneixen tant arrels com eines.
S'eleven les onades, i un armari
ple de vestits és llenya del capvespre.
Perdo pel bosc les portes de l'armari.
Quan I'eina ha fet les feines, a capvespre,
l'arbre del sol s'encén damunt l'armari,
i el cel nocturn és cendra del capvespre.

Joan Brossa

Poesies

Malaltia

Una altra causa de les especificitats illenques en el grau de persecució, en aquest cas comuna amb tot el territori, van ser les diferències en la consciència i la lleialtat lingüístiques i en els avenços assolits en el recobrament de l’ús social de l’idioma. Les Balears es caracteritzaren fins devers 1955 pel fet que l’ús oral del català «en la vida quotidiana no fou mai posat en dubte [...] la llengua no tenia cap connotació política i continuà essent usada amb naturalitat a casa, al carrer i àdhuc a les oficines públiques i a les casernes», amb paraules de Josep Massot, referides a Mallorca durant la guerra de 1936-1939 (i cal remarcar «a les casernes» fins i tot durant la guerra de 1936, fet constatat per altres fonts).

Antoni I. Alomar i Canyelles

La repressió del català a les Balears als darrers temps

Amic

La cançó del Teuladí

I
Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa-m quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

II
Jo no tinc la ploma de la Cadernera,
que d'or i de grana tiny la primavera;
no tinc la veu dolça que té l Rossinyol,
ni de l'Oroneta joliva i lleugera
les ales, que creuen la mar d'un sol vol.

De parda estamenya, sens randes ni llistes,
vestit pobre duc;
mes penes o glóries, alegres o tristes,
les cante com puc.

Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa-m quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

III
Les Àligues niuen damunt de la roca
del gorc que entre timbes eixampla la boca;
en branca fullosa lo viu Passarell;
la Tórtora en l'arbre que ja obrí la soca;
la Gralla en les runes d'enfonsat castell.

Jo a l'home confie la meua niuada,
i, pobre i pauruc,
entre la familia, baix de la teulada,
m'ampare com puc.

Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa-m quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

IV
Els fruits del bosc busca lo Turcas; la Griva,
janglots entre ls pampols; l'Estornell, la oliva;
aserps verinoses el vistós Flamenc;
les llànties del temple l'Oliba furtiva;
i anyells l'aborrívol Condor famolenc.

Jo vixc de l'almoina, que a l'humil mai falla,
i em sent benastruc!
El gra que en les eres se perd en la palla,
replegue com puc.

Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa'm quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

Teodor Llorent

Estel

Quan vaig sentir l'erudit astrònom...

Quan vaig sentir l'erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col.locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l'aplaudit astrònom,
tot d'una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l'aire de la nit,
i adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.

Walt Whitman

Plenitud?

La ciutat

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Fang

Només l’amor engendra la meravella. Només l’amor converteix el miracle en fang.

Silvio Rodríguez

Saber

6.
Hem sabut de l'ombra
perquè ens perseguia com el sol cerca
l'horitzó i el troba.
I s'atura i el contempla dins les persones
com un dia infinit i impossible.
La gent sap (ho sap tothom)
que les ombres són majúscules
com una carpa de circ i àguiles marines,
com les algues abissals
i les circumferències que les culleres
dibuixen als purés i a les façanes.
Ho sap tothom.
D'aquest tema, tothom ho sap tot.

Joan Miquel Oliver

Odissea trenta mil



Lllum

Paràbola

Algú pentina els cabells de la tarda.
Pels esbarzers dels crits
la llum no s'esparraca.
Si mor - i ha de morir-
serà de cansament
i aleshores la nit n'engolirà les restes.
Al fons del pou hi haurà, com sempre, estrelles.

Miquel Martí i Pol

Crònica de demà

Mirada

Al crític lector

Ara baixes la vista envers la immunda
gruta de l'univers, alberg de pena,
on ja més se ha avingut la llum serena
ab les tenebres de la nit profunda;

ara en lo cel, que de claror abunda,
mires dels signes la dorada vena
i, en la gran bola de alimàries plena,
les pollegueres fermes on se funda.

Ara te'n vages a la terra freda,
a qui lo sol, ab raigs escassos, mira,
o a la que lo Equinocci més abrase,

entres en mar tempestuosa, o queda,
en terra estigues, sossegat, o ab ira,
sempre, pio lector, seràs un ase.

Francesc Vicenç Garcia

Amor

Com Diafebus pres comiat de l’Emperador e de les dames per tornar al camp.

Aquesta Estefania no era filla d’aquest Duc. Son pare fon gloriós príncep e valentíssim cavaller molt ric; era cosí germà de l’Emperador e no tenia sinó aquesta filla; com se morí deixà-li lo ducat, que com fos de tretze anys, manà en son testament que li fos donat. La mare d’aquesta restà dona poderosa, tudora e curadora ab l’Emperador ensems. Aquesta, per haver fills, pres lo comte d’Albí per marit; e aquell intitulà’s duc de Macedònia. Aquesta donzella havia, en aquell cas, complits catorze anys.
Venint la nit, que tots estaven en orde per patir, Diafebus, més content que dir no es poria, a l'hora que la Princesa li ha via assignada, tramès per la moneda; e com la tingué en sa posada, en l'espai que la gent s'armava, ell tornà al palau per pendre llicència de l'Estefania, a la qual pregà que, com seria absent, fos en record d'ell.
Ai Diafebus e senyor de mi! -dix Estefania-. Lo bé d'alquest món tot està en fe. ¿E no veu vós en lo sant Evangeli que diu: "Beneïts seran aquells qui no em veuran e creuran"? Vós me veu e no creeu. Hajau açò de mi: més part hi teniu que totes les persones del món.
E besant-lo moltes vegades a la partida, davant la Princesa e Plaerdemavida. A la partida foren escampades moltes llàgremes essems mesclades, car aquest és lo costum d'aquells qui bé es volen. E donà dels genolls en la dura terra, besant les mans a la Princesa de part d'aquell virtuós Tirant e de la sua. Com ell fon al cap de l'escala, Estefania cuità devers ell e dix-li:
-Perquè us record de mi.
Llevà's una grossa cadena d'or que portava al coll, e donà-la-hi.
Senyora-dix Diafebus-,tal penyora tinc vostra. Si mil hores havia en lo dia, cascuna hora per si seria en record de la mercè vostra.
E tornà-la a besar carregar les atzembles; e tots pujaren a cavall a les dues hores de la nit. E partí ell i lo Conestable. Havien suplicat a l'Emperador les naus e galeres portassen vitualles al camp.

Joanot Martorell

Tirant lo Blanc

Nació

L'amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la

Per a un poble, estimar sa llengua és signe de vitalitat i de plenitud de vida intel•lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. Com fa notar amb molta d'agudesa i exactitud M. Luchaire dins la seva preciosa obra Études sur les idiomes Pyrénéens de la région française, sols abandonen la seva llengua els pobles vençuts si el vencedor és d'una civilisació superior; en tal cas, accepten la llengua dels vencedors. Això ens ensenya la història de tots els segles i d'onsevulla. De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l'abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d'una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s'estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia. Tot això fa el poble qui se dóna per vençut si no és una cosa ni l'altra. No, ni Catalunya espanyola ni Catalunya francesa ni les Balears ni València són pobles vençuts; cap d'ells és de civilisació inferior a la dels altres pobles amb qui formen un Estat. Si s'uniren a aquells pobles, va ser perquè volgueren i conservant tots els drets, franquícies, llibertats i immunitats pròpies dels pobles lliures i sui juris, de què abans gosaven; fonc sense res d'allò que en deien els romans capitis diminutio. Si aquells Estats els han negat o violat, o els neguen o violen, cap d'aquells drets, cap d'aquelles llibertats, és estat faltant a la justícia, abusant indignament del seu poder, trepitjant la seva pròpia dignitat i la dels altres.

Antoni Maria Alcover

Paratge

Coll de la Botella

La immensitat com un estar en les coses
que no demana cap contrapartida.
Potser des d'ara comptar els anys serà
pensar la fondalada i les muntanyes
amb un vent discretíssim que esbaldia
migranyes i temors, i feia encara
més intens i més pròxim el silenci.

Miquel Martí i Pol

Andorra

Moviment

L’amor mou el sol i els estels.

Dante Alighieri

Velocitat

9.
Perdem els autobusos
a una velocitat vertiginosa
i recuperam l'alè
perquè ens agrada seure
i contemplar les aurores detingudes.
Les grues ens ensenyen
que tot és audiovisual,
i que cada dia té un nom de setmana.
Ploram a pedregada pura
per carrers desconeguts
i omplim claveguerams sencers
de blat i hortalisses.
Sabem que en el fons
ens equivocam rotundament en tot
i que l'errada és estrepitosa i general.
Al final tot fa que cada minut
s'allargui com una mirada,
i que l'existència ens pesi com un món.

Joan Miquel Oliver

Odissea trenta mil

Relectura

Com Tirant pregà a l´ermità que li volgués dir quina cosa era l´orde de cavalleria.

-¡Oh quina glòria és per a mi que la divina Bondat m´haja feta tanta gràcia que m´ha fet venir en part que puc ésser instruït del que tant lo meu ànimo ha desitjat, e per cavaller tan virtuós e de tanta singularitat, amic de Déu , que aprés que ha ben servit son orde s´és retret en lo desert, fugint als mundanals negocis del món per servir a son Creador, donant-li compte del temps que ha despès en aquest món sens fruits de bones obres! Perquè, senyor, puc dir a la mercè vostra, com jo só estat en la cort de l´Emperador, del rei de França, de Castella e d´Aragó e em só trobat ab molts cavallers; no oí jamés parlar tan altament de l´orde de cavalleria. E si la mercè vostra no ho prenia a enuig, vos hauria a molta gràcia que em diguésseu quina cosa és l´orde de cavalleria, car prou me sent dispost, e l´ànimo que m´hi basta, en complir tot ço que l´orde e la regla de cavalleria manen seguir e observar.
-Mon fill -dix l´ermità-, tot l´orde és en aquest llibre escrit, lo cual jo llig algunes vegades perquè sia en record de la gràcia que Nostre Senyor m´ha feta en aquest món, per ço com honrava e mantenia l´orde de cavalleria de tot mon poder. E així com cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, així cavaller deu donar totes ses forces a honrar cavalleria.
E l´ermità obrí lo llibre e llegí davant Tirant un capítol en què recitava com fon trobat l´orde de cavalleria ni per quina causa fon ordenat, segons se segueix.

Com l´ermità llegí un capítol a Tirant, del llibre nomenat Arbre de Batalles.

-Fallint en lo món caritat, llealtat e veritat, començà mala voluntat, injúria e falsedat, e per ço fon gran error entre lo poble de Déu, e gran confusió...
 
Joanot Martorell

Tirant lo Blanc

http://denaturadanguila.blogspot.com/2010/06/charitas.html

Cas

Catalunya se'ns apareix dins el marc complex de l'Europa contemporània, com un veritable «cas». Si sóc interrogat sobre aquest «cas», acostumo a proposar d'entrada una primera resposta: el cas correspon, em sembla a mi, a tot un fet. Vull dir amb això que l'assoliment polític d'una consciència de grup no és mai explicable en un moment de la història sense uns fonaments objectius. Cap cosa no pot ésser edificada sobre el no res. És evident que, com a realitat etnolingüística de llarga durada, el fet català existeix innegablement, que constitueix la condició necessària del «cas» polític de la Catalunya d'avui, per bé que no en fos, amb tot, la condició suficient.

Pierre Vilar

El fet català

Musa

Queixa's l'autor de l'abundància de poetes

Plantant llorers, junt a les cristallines
limfes que foren del Pegàs unglades,
estaven, una de estes matinades,
les muses, fetes unes clavellines;

Veu-les Apollo i, com ja les divines
colors de aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines,

Volgué'ls dar entenent que se ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones;

I, per disculpa, li digué Talia:
“Ja són tants los que vui fan de poetes
que ens faltaran llorers per a corones."

Francesc Vicent Garcia

Grup

Mentres hi haja a Catalunya torra-pipes que mantenguen viva la repugnància que dins el reine de València i les Balears s'experimenta pertot arreu a dir-se catalans... Cal que hi pensin una mica els catalans en tot això. Cal que no oblidin que els falta molt encara per tenir guanyat el cor i la simpatia de les terres que parlen la mateixa llengua que ells... Que hi pensin bé, en tot això, els catalans de bona voluntat, tantíssims com n'hi ha! Els ho demana i els ho prega qui ha demostrat estimar Catalunya! No, que no l'oblidin mai, els catalans de bona voluntat, la prevenció contra el nom de català que hi ha dins les terres que parlen la mateixa llengua que ells!

Antoni Maria Alcover

Aliment

Nodreix l'amor

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

Joan Maragall

Misèria

S’ha de ser un bàrbar sense ni un bri de seny per cremar tota aquesta bellesa en una estufa, per destruir coses que no podrem reconstruir. L’home té el do de la intel·ligència i de la força creadora per multiplicar allò que li ha estat donat: però fins ara no ha creat res, només ha destruït. Cada vegada hi ha menys i menys boscos, els rius s’assequen, la caça desapareix, el clima s’altera, i cada dia la terra es torna més pobra i més lletja.

Anton Txèkhov

Oncle Vània

Servei

Elogi dels diners

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Ansel Turmeda

Vassall

Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotmès,
no veig algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus han fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car pren conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mes Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i·z ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
li qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Tornada
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Jordi de Sant Jordi

Presoner

Idea

A la gent, les idees els semblen avorrides perquè no distingeixen les vives d'aquelles que estan amuntegades en una lleixa.

Ezra Pound

Missatge

De la predicació en llengua catalana

Maná Cristo Senyor nostre que son Evangeli fos predicat en totes les llengues; y en totes se predicá y's predica. May potser hi ha hagut llengues més aristocrátiques, literariament parlant, ni més esteses que les que dominavan en temps de la predicació del apòstols; y no obstant, aquestos enviats de Deu, iluminats per lo Esperit de Veritat, parlan á cada hu ab sa llengua vulgar. No es la sagrada predicació un exercici literari, sino una arma espiritual, per lo qual, l'obgecte del home apostòlich es essencialment práctich, y fins podríam dir utilitari en lo bon sentit de la paraula. No es un artista qui s'esforça en delectar; no es un home de mon qui cerca la fama de distingit; no aspira al honor d'esser contat entre'l número dels qui's regeixen per la lley de lo que'l mon ne diu lo bon gust; es essencialment amich del poble, no fa diferencies de classe, tan estima l'ánima del rich com la del pobre, potser encara més la d'aquest que la d'aquell, puix Jesucrist fou pobre, y lo pobre es desatés y desgraciat; salvar ánimes, vetaquí la empresa del predicador apostòlich. Y pera lograr aquest obgecte, no hi ha medi més a propòsit que'l d'usar la llengua popular y materna.

Josep Torras i Bages

La tradició catalana

Catedral

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot? [...]

Gràcia

La ciutat del perdó

Algunes nobles veus que aquí mateix s’han alçat i altres que n’he sentit per altra banda m’han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d’ésser l’objecte de1 nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment-. I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: -És que en aquest moment el cor no em diu res![...]

Joan Maragall

Comiat

Deia l’Iu Forn, que va plegar també d’escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, ara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen  posar l’ànsia i la por al cos.

Joan Solà
Parlem-ne, 21/10/2010

Llinda

P Ó R T I C

Bella Ciutat d ' Ivori , feta de marbre i or:
tes cúpules s'irisen en la blavor que mor,

i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones peí tors adolescent.

L'ivori té la gracia d'un marbre constel.lat
d'aurífiques polsines, com una carn d'albat.

Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurifica dins un esguard d'amor!

Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnanim i cruent,

I, per damunt la frévola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny —que és immortal

Guerau de Liost

La ciutat d'Ivori

Descans

Quan ve a la nit
los aucells reposen;
no ho fan los meus ulls,
que dormir no poden;
viuen en tristura
fins al dia clar.
Doncs, galant donzella
per què.m feu penar?

Definició

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.

Joan Solà
Parlem-ne, 21/10/2010

Llibertat

Jo sóc català

Enmig de la mar
s'aixeca ma terra
fins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.
Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.

Tot el meu passat,
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
la gran Catalunya
en les arrels profundes
de la meva gent
un conqueridor
portà proa al vent
la nau que a Salou
deixà ses amarres
seguint la bandera
de les quatre barres.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat.

Jo sóc de la raça
vella i gegantina
que espantà del mar
la gent serraïna
jo sóc de la pàtria
dels agermanats
Joanot Colom
vells avantpassats
defensors heroics
de tradicions
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat.

Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del vostre exemple
sagrada costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.
Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat.

Pere Capellà

Justícia

Ai, adéu, ciutat de Vic,  bé en mereixes ser cremada:
s'hi és fet penjar un cavaller, el més noble de la Plana,
que per nom li diuen Bac, al terme de Roda estava.
(Valeu-nos, Mare de Déu, la del Roser i del Carme,
i sant Domingo gloriós, que aquell dia l'agafaven).

Diuen a en Bac que debaixi  que un seu amic lo demana.
Tan prompte com va ser a baix, fortament l'engarrotaven
i amb la cua del cavall  ciutat de Vic lo portaven.

Ja en varen fer una crida: Fusters i mestres de cases
fessin unes forques noves al cap de les Davallades.
En responen los fusters que no n'hi ha fusta obrada.
En respon lo general: -Espatllin algunes cases.-
Espatllen molts candelers, també les llànties de plata.

Ja en varen fer unes crides que tots los portals ne tànquien.
Quan los portals són tancats, lo perdó ja n'arribava.
Ja l'en prenen i l'en lliguen i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca  ja va dir eixes paraules:

-No em maten per ser traïdor  ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir  que vísqui sempre la Pàtria!-

Solitud

A la cabina, sol, mentre l'altre dorm, un es queda sense res. S'hi està bé, a la cabina. No. S'hi està no tan malament. Això. Un es queda sol i llavors es fa carretera, i un pensa que va en algun lloc. Que fa una cosa, l'única cosa, la definitiva. Per què es fa aquesta cosa, i per què és així, no se sap. Tant se val. Córrer sol fins al final. En la nit, a cegues. Però córrer. Dur una càrrega d'un lloc a l'altre. Deixar una fusta a l'agència o un fill darrera un taulell. Potser el viatge no té un altre perquè.


Josep Maria Espinàs

Combat de nit

Esclavatge

Esclau és aquell que espera algú que vingui i l'alliberi.

Ezra Pound

Amistat

Tot açó puix testificar
per tal com de tot he tastat.
Sapjats que ieu hai per espatxat
que, despuis que la nostra maire
fec pecar nostre primer paire,
no ha nascut hom en est món
qui tan grans mals com en mi són
haja sofert, Déus me n'ajut.
Ai, las! Pus així són perdut,
¿per què s’ots tan descominal
que no em lleixats sofrir mon mal
en lloc on no fos conegut?
Més amaria ésser batut
ab vergues de bou en Bolonya
denant tuit, que si en Catalunya
un pèl de mon cap arrencaven.
Ai, las! De tots cells qui m'honraven
he gran desig ésser semblant,
e cadascú ha pasor gran
de veure’s en lo meu partit.
Can me vesien ben vestit
cells qui es fasien mos amics,
disien que ells eren antics
servidors de tot mon llinatge;
mas ara em giten a carnatge
can vesen que no els puix res dar.
Ab res no pot hom tan provar
cascun amic, com en mal temps;
car lo vertader volrà ensems
morir ab vós en tota part.

Bernat Metge

Llibre de Fortuna e Prudència

Construcció

Roma, 23 de desembre de 1903.

Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants [...] ¿Per què voler canviar el savi no-comprendre d'un nen pel refús i el menyspreu, quan el no-comprendre significa estar sol i, en canvi, el refús i el menyspreu signifiquen participar en allò mateix de què hom vol allunyar-se.

I si sent que no hi ha res en comú entre els altres i vostè, intenti aproximar-se a les coses, que mai no el despararan; encara hi ha nits i vents que van a través dels boscs i recorren molts països; encara hi ha esdeveniments entre coses i animals, en els quals li és permès de participar, i els nens són així, com vostè quan era nen, tristos i feliços. I si vostè pensa en la seva infantesa, viurà de bell nou amb ells, amb els nens solitaris, perquè els adults no són res i la seva dignitat no té cap valor.

Per què no pensa en Ell com el que ve, com el que s'anuncia des de l'eternitat, el futur, el fruit definitiu d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? ¿Què l'impedeix projectar el seu naixement en els temps a venir i viure la seva vida com un dia dolorós i bell en la història d'un gran embaràs? [...] ¿I quin sentit tindríem nosaltres si Aquell que anhelam ja hagués existit? Com abelles que cullen la mel, nosaltres reunim el més dolç i l'edificam a Ell. Amb el més diminut fins i tot, amb l'imperceptible (si s'esdevé només per amor), amb el treball i amb el repòs, amb el silenci o amb un petit i solitari goig, amb tot el que fem sols, sense participants ni adeptes, el començam a Ell, el que no arribarem a veure, de la mateixa manera que els nostres avantpassats no pogueren veure'ns tampoc a nosaltres.
 
Rainer M. Rilke

Cartes a un jove poeta

Amic

Elegia

Pidoleu mercè d'amor
i jo en tinc l'ànima plena:
reposeu, no tot ho emmena
vent sonor.

Si l'amor no fos com és,
ara el do jo us en faria:
jo us pogués donar metgia,
si pogués.

Fos per mi que el gran consol
us pogués seure a la vora
i ésser amic i amada a l'hora
que esteu sol.

Deia jo que el vostre plany
“sense amic i sense amada”
tant m'havia trasbalsada-
ja fa un any.

Però un dubte m'estremí
i ma ploma no fou lliure;
ara que heu deixat el viure
ja ho puc dir.

Clementina Arderiu

Cançons i elegies

LLuita

Camina cap a la fonda; de tant en tant s'atura per veure passar els camions de la nit. Mirant com els llums vermells es perden enllà. Les cames li pesen. Ja no se sent la música dels altaveus. Només el soroll dels seus passos en la nit de la ciutat, soroll dels passos en un immens calabós.

Josep Maria Espinàs

Combat de nit

Lligam

La literatura no és més que un somni dirigit.

Jorge Luís Borges

Nissaga

E ara contarem en qual manera Nós fom engenrats e en qual manera fo lo nostre naixement. Primerament, en qual manera fom engenrats Nós.
Nostre pare, lo rei En Pere, no volia veser nostra mare la reina. E esdevenc-se que una vegada lo rei nostre pare fo en Latas, e la reina nostra mare fo en Miravals; e venc al rei un ric-hom, per nom En Guillem d'Alcalà, e pregà'l tant que el féu venir a Miravals, on era la reina nostra mare. E aquella nuit que ambdós foren a Miravals volc nostre Senyor que Nós fóssem engenrats.
E quan la reina nostra mare se sentí prenys entrà-se'n a Montpesler, e aquí volc nostre Senyor que fos lo nostre naixement: en casa d'aquells de Tornamira, la vespre de nostra dona santa Maria Candeler.
E nostra mare, sempre que fom nats, envià'ns a Santa Maria, e portarem-nos en los braces. E deïen matines en l'església de nostra Dona, e tantost com nos meserem pel portal, cantaren Te Deum laudamus. (E no sabien los clergues que Nós deguéssem entrar allí, mas entram quan cantaven aquell càntic).

Jaume I

Llibre del fets  

Solei

A la pineda de l'entorn de l'ermitatge hi cantaven les cigales. Eren les primeries de juny; feia molta calor. El sol flamejava implacable enmig del blau enlluernador del cel. Els seus raigs, compactes i rectilinis, queien com una pluja de foc. Res no s'escapava a aquest abrasament. Al bosc, les escorces dels arbres espetagaven sota els efectes de la calor. Pels pendissos escarpats de la muntanya, entre roquers ardents, l'herba s'assecava i esgrogueía. Els arbrissons i les plantes que hi havia a la vora del bosc, encara turgents a causa de les pluges primaverals, acotaven tristament el cap. No lluny del petit oratori, amb tot, algunes pomeres, el fullatge de les quals començava a guarnir-se de fruit, semblaven trobar-s'hi bé amb aquesta calor. El sol, ardent com el foc, tot ho posa a prova. Ens obliga a fer entenent qui som. Ningú no se n'escapa. Només consent els madurs. L'arbre que ha madurat els seus fruits pot obrir-se sense por a la seva llum i al seu ardor.

Éloi Leclerc

Saviesa d'un pobre

Ludos

Havien decidit no fumar ni tornar a prendre una copa d'alcohol. L'esport és indiscutiblement l'enemic del vici, però a cap d'ells dos no se li acudia que per ell mateix es pogués convertir, precisament, en un vici.

Llorenç Villalonga

El misantrop

Veritas

La literatura és sempre una expedició a la veritat.

Franz Kafka

Mestre

Qui ama orde de cavalleria cové que, enaixí com aquell qui vol ésser fuster ha mester maestre qui sia fuster; e aquell qui vol ésser sabater cové que haja maestre qui sia sabater, enaixí qui vol ésser cavaller cové que haja maestre qui sia cavaller; car enaixí és descovinent cosa que escuder aprena l'orde de cavalleria d'altre home mas d'home qui sia cavaller, con seria descovinent cosa si el fuster mostrava a l'home qui vol ésser fuster.

Ramon Llull

Llibre de l'Orde de Cavalleria

Beatus ille

Crist forestal

Tràgica alzina retorta, bon Jesús crucificat!
S'esbadien mans i braços com les branques d'un forcat.
Peus i cames s'estintolen com arrels en descobert.
Marcit el brotó dels llavis, la saba que hi puja es perd.
La barba es pren, llargaruda estalactita de sang.
El nus de l'ull s'esmicola, albeca d'un esvoranc.
Com pura llenca de gebre la tovallola us he vist.
(Ni l'heura ni la ridorta s'apiadaren de Crist.)
De teranyines solatge el vostre cabell apar.
Cada ungla se us enguerxina com fulla canicular.
Com vella soca balmada el vostre costat retruny.
Pigot primerenc, hi sotja la llança que ardida el puny.
No perilla que el Maligne la brancada percudís,
com senglar nocturn que solla glans i faja en el pendís.
En trobar que el socarrima de vostra sang el most,
s'eriçona i es capbussa com toixó mesell pel rost.
I si ve que s'entregira, capolat del pedregam,
l'esdernega a riallades l'exhumat crani d'Adam.

Guerau de Liost

Ofrena rural

TV

No sé si la televisió deixa petjades en la mirada dels escriptors com n'han deixat i en deixen el cinema o la pintura. Influeix en el ritme, però no en la mirada. El televisor és un visitant enutjós o, com va dir David Leavitt en una entrevista a Lletra de canvi, 'és com un personatge més a la taula, algú altre que parla i amb qui s'estableix una relació íntima, però inacceptable al mateix temps'.

Montserrat Roig

Pura energia, pura llum.

Spes

Després de la tempestat

Quan s'esqueixen els nuvols sobre l cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.

Recomença l remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els nuvols sobre l cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.

Cadascú alça ls ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tant oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçà ls ulls a la llum nova!

Joan Maragall

Visions i cants

Pluja

Plou i fa lluna

Plou i fa lluna. Quina nit més bella!
Un estel fredolic tremola i brilla
entre núvols amables, cotonosos,
com una testa d’infantó rosseja
en son bressol entre bolquims d’ermini.
Davalla l’aigua clara de les teules
com davassalls d’argent. Plou i fa lluna.

Antoni Moll i Camps

Amor

Cançó

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura!
Qui tingués tanta ventura!

Car l'amor és una rosa
que el mal temps ha d'esfullar.
No coneix el llarg durar:
nou, és bell; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins la tomba diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí;
doncs, guareix-me les ferides;
que tal volta, essent guarides,
algun amor diví
pugui occir-me altre camí.

Josep Carner

La inútil ofrena

Temps

Si mai podia fóra

Si mai podia fóra
aquell petit infant
que no pensava
la seva mort
ni la dels altres,
que no sabia
que en el camí
dels anys no revenien
mai les mateixes aigües,
sinó unes altres,
semblants només.

Oscar Samsó

L'Home

Infant

1 El meu cor no és ambiciós, Senyor,
no són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses,
o de coses massa altes per a mi;
2 em mantinc en una pau tranquil·la,
com un nen a la falda de la mare,
tot esperant els vostres dons.
3 Israel espera en el Senyor
ara i per tots els segles.

Salm 131(130)

Còmplice

Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou.

Joan Fuster

Diccionari per a ociosos

Vent

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.

Salvador Espriu

Les Hores

Camí

Gorgera és donada a cavaller a significança d'obediència, car cavaller qui no és obedient a son senyor ni a l'orde de cavalleria deshonra son senyor e ix-se de l'orde de cavalleria. On, enaixí com la gorgera environa lo coll del cavaller per ço que sia defès de nafres e de colps, enaixí obediència fa estar lo cavaller dins los manaments de son senyor e major e dins l'orde de cavalleria, per ço que traïció ni ergull ni injúria ni altre vici no corrompen lo sagrament que el cavaller ha fet a son senyor e a cavalleria.

Ramon Llull

Llibre de l'Orde de Cavalleria

Platxèria

Nota d'àlbum

Torno de la dolçor de les muntanyes
i de veure el mar blau de dalt dels cims;
tot era ple de llum i d'alegria;
pels plans brillaven tremolant els rius.
Tot era prop i lluny, i tot tenia
com una resplendor d'eternitat;
aquell repòs que l'ànima somnia
per quan aquest camí s'haurà acabat.

Joan Maragall

Fulla per fulla

Com s'allargassa aquest crepuscle. Flàccid,
s'arrapa a tot arreu i no vol caure;
fulla per fulla l'hauràs de combatre.
Fulla per fulla i roc per roc. No pots
beure't d'un glop tot el licor que resta,
solatge amarg, al fons del vas, però
saps de segur que dellà aquest crepuscle
hi ha l'esfera compacta de la nit
i un nou dia amb vent a tots els marges.

Miquel Martí i Pol

Crònica de demà

Recerca

Ton tresor

Ubi enim thesaurus tuus,

ibi est et cor tuum.

MATH., 6, 21

On tens lo tresor,
allà tens lo cor.

Si tens lo tresor en terra,
ton esperit volador,
perdent les ales, s'hi enterra.
Si tens lo tresor al cel,
mentre ací de fulla en fulla
lo temps com flor te despulla,
allí dalt naixes estel.

On tens lo tresor,
allà tens lo cor.

Jacint Verdaguer

Al cel



Lectura

Açi comensa lo libre de Cato trasladat de lati en pla.


Com yo hage perpensat en mon cor que molts homens erran en a carrera de bones custumes greument, he ordonat de conseglarlos a gitar de lur error, per so que eyls pusquen haver la gloria de Deu, e viure ab honor en aquest mon.

Donchs, fiye car, yo t'mostrare en qual manera poras ordonar ton cor en bones custumes si tu vols legir e entendre los manaments de la mia doctrina, car legir e no entendre es menyspresament de les escriptores e del maestre

Llibre de Cató

Xocolata

La Maria no sabia que somiava fins que la Marta no li va explicar els seus somnis. La Maria era allò que diuen una dona feliç i tothom la trobava amable, però els seus somnis eren com les sargantanes que fan becaines, a l'estiu, sota les pedres. La Marta observava la Maria i en sentia pietat, i no sabia com dir-li que la ciutat era estreta i el món ample. Tots els estius, la Marta i el seu home viatjaven cap a països de noms estranys. Tornaven carregats amb transparències i els diumenges a la tarda les ensenyaven als amics. La Marta convidava la Maria i aquesta associava els capvespres amb el gust de xocolata.

Montserrat Roig

Amor i cendres

Futur

Jo suggereixo que, més que mai, hem de tornar a la idea del geni individual, a la forma en l'escriptor més que no pas a l'escriptor en la forma. La imaginació literària i els tipus de narrativa només existiran en la mesura que s'encarni en possibles escriptors i obres. El futur de la narrativa literària és necessàriament el futur dels escriptors, els quals repetiran la lluita d'Homer en les seves disputes crucials amb el passat. El conflicte d'Homer era amb la poesia del passat, i no pas amb la substitució de la composició oral i la transmissió per l'escriptura.

Harold Bloom

El futur de la imaginació literària i les seves formes en relació amb la proesa catalana

Record

Pregava l'Amat al seu Amic que no l'oblidés. Deia l'Amic que no el podia oblidar, puix que no el podia ignorar.

Ramon Llull

Llibre d'Amic e Amat

Amicitia

Aquí, Virgili, amic de sempre

Aquí, Virgili, amic de sempre,
més que en cap altre indret, absort
et trobaries , els ulls perduts
en les fumeres quasi immòbils
dels capaltards que tant volies.
Sota aquests arbres ja tan meus
amb tu camino i tu em parles
en els poemes que llegeixo,
xops de bondat i de tendresa
per tot, els homes i les coses.
Aquí feliç com a Campània,
on benaurat, tu fores
parlant amb els humils pagesos,
menajnt la fruita saborosa,
donant als déus les gràcies...
I per acòlit em tindries
més prop, més lluny, segons volguessis,
si et fos possible la tornada
amb vida d'home entre nosaltres,
que ara en el camp les teves passes
ja imperceptiblement segueixo.

Oscar Samsó

Aquesta casa

Idea

Idees

Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això: pura coincidència.

Joan Fuster

Diccionari per a ociosos.

Maduresa

     Només havia passat un mes i mig, em sembla, encara que els dies es feien interminables, però vol dir que em vaig fer gran de cop, per força. I a mi em sembla que això no va passar durant tot aquell temps, sinó el mateix dia, el mateix matí que arribàvem a la ciutat de Van. N'estic segur, i va anar com ara escriuré.
     En Grigor, el meu cosí i jo anàvem a peu; de tant en tant la mare em feia pujar al carro i caminava ella una estona. En Grigor menava un cavall i sovint m'hi deixava muntar, perquè el carro era d'un cavall i així no es cansaven tant. Doncs, una estona que jo anava a peu, vam trobar una dona mig ajaguda a la vora del camí. I em va allargar un nen molt petit i em va dir tot panteixant:
     -Emporteu-vos el nen, que jo no puc més.
     I jo vaig agafar el nen a coll. En Grigor i la Marik, que s'havien adonat de tot, van pujar la dona al carro, i abans d'arribar a la ciutat, ja era morta als braços de la mare. I jo vaig pensar que qui sap d'on venia i quines coses terribles no devia haver passat, i la pell de nen es pot dir que em va caure de cop.

Maria Àngels Anglada

Quadern d'Aram

Oci

Cal insistir-hi: convé reivindicar el cinisme. En el fons, allò que anomenem 'cinisme' no és sinó l'antídot de la hipocresia. La figura simètricament oposada al 'cínic' no és el 'virtuós', ni tan sols el 'purità': és el 'fariseu'.

Joan Fuster

Diccionari per a ociosos

Amiga

Vindrà la mort, i jo no seré al llit.

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
l'esperaré al replà de l'escala,
entre els parents que han arribat de l'horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbat torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu, des de la porta, anant-me'n.

Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m'ajudarà, agafant-me d'un braç,

la meua mort, en baixar per l'escala.
S'excusarà per si ha trigat massa;
però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Vicent Andrés Estellés

Institució

Tothom parla del esperit nacional; donchs en la conciencia de tothom está, que dintre del conjunt d'institucions que forman la nació hi há un element vivificador que uneix entre sí les parts, com á vincle de unitat que determina la naturalesa específica del ser. Axís, per exemple, la nació A, encara que tingués les matexes institucions externes que la nació B, podría esser distinta en virtut d'un element impalpable, que no radica en un dels membres del cos nacional, sinó en tots ells y en lo conjunt que forman.

Josep Torras i Bages

La tradició catalana

Virtut

Lucrècia
Jo no sé com respir, no sé com tenc valor,
per suportar la vida en este temps d'horror;
per pensar que no tenc, per veure que he perdut
lo que més ha estimat mon cor, que és la virtut.
Ja pot cessar la sort de perseguir-me més:
ella m'ha fet patir de son rigor l'excés.
Com me farà penar? Com me podrà afligir?
Hei ha més que passar? Hei ha més que sofrir?

Joan Ramis

Lucrècia

Temps

El cor encara té temps

Una vegada, un home que havia estat enamorat va escriure aquest poema:

Tan poc que dura
l'existència dels homes,
i el cor encara
té temps per oblidar-se
de la gent que estimava!

Ariwara Narihira

Contes d'Ise

Altera

De les antigues civilitzacions, al cap i a la fi, només en romanen algunes pedres, alguns marbres, alguns versos que a vegades, generació rera generació, es van transmetent per la memòria.

Joan Teixidor

Viatge a Orient

Amistat

Goethe pot ésser admirat per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d'egoista perquè s'evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me'l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut - sempre una mica equívoc -, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.

Josep Pla

El quadern gris

Fil

Jo
so
bri
fi
de
lli

Jacint Verdaguer

Brins d'espígol

Retorn

Per qualsevol indret
demà podrem trobar-nos
i tornarem a ser
com hem estat avui,
amb el cor que remourà
les més profundes aigües.
Serà bonica l'hora
com la tornada lenta
de l'ombra del capvespre
d'un dia de bonança.

Oscar Samsó

Amics

Cercle

L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

Miquel Martí i Pol

La fàbrica

Vida

Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem, dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.

Mercè Rodoreda

Per ganes de joc

Consciència

Hi ha qui defensa l'existència d'una literatura light, entesa com una literatura no compromesa. Jo crec tot el contrari. Tota activitat artística ho ha de ser. El que és idiota és pensar que la literatura pot canviar el món; això s'ho pensaven molts a l'època franquista... Ara, per descomptat que considero que la bona literatura està compromesa amb els seu temps, amb la realitat, i ha de lluitar per un seguit de valors que són els de l'ésser humà, i els ha de demostrar, per damunt de qualsevol altra cosa. Per a mi, almenys!

Carme Riera

Carme Riera amb ironia, contra el solc del temps

Enyor

VII

Em romperen, de sobte, la infantesa.
Tenia just tretze anys quan em tancaren
a una vella ciutat presa en un cercle
d'històriques muralles.

Però jo, aleshores, vaig aprendre
de fugir a través de les imatges
que, en el nítid cristall dels meus ensomnis,
pintava la nostalgia.

Gumersind Riera

L'illa canta i altres poemes

Dolor

El dolor és un sol moment molt llarg. No el podem dividir en estacions. Només podem registrar-ne els estats i deixar constància del seu retorn.

Òscar Wilde

De profundis

Pàtria

I la memòria, feta evocació, salva el poeta.

Montserrat Roig

Davant la catedral d'Estrasburg

Signe

El fum, signe del foc, és natural. Un senyal de trànsit, artificial. Un morfema és un signe simple, una novel·la, un signe complex. Una novel·la és un signe humà, el lladrar d'un gos no és humà. La febre és un signe biològic, mentre que qualsevol atuell de cuina és un signe social. Un tic o la tos són signes espontanis, en canvi la guerxada habitualment és intencional.

Sebastià Serrano

Signes, Llengua i Cultura

Tempus

Quan corbs en el seu cel no veu
sinó les tórtores,
i no trepitja ermot
sinó que el seu camí va per la fronda,
li fa més mal encara d'envellir;
per més que corbs no vegi
i vora seu canti la tórtora.

Oscar Samsó

L'Home

Sang

Maó

A les aigües del Mar Mediterrani,
els vaixells otomans -aus de rapinya-
deixaven una estela
de sang i de ruïna.

Barbarrossa el corsari,
des de la seva nau de proa fina,
l'horitzó atalaiava
entre els vels cristal·lins de la calitja.
Allí estava Menorca,
Menorca blava i lírica,
que rendir fàcilment ell projectava
valent-se de l'engany i la mentida.
Al davant de la flota,
entrà al port de Maó. La blanca vila,
sorpresa per l'astúcia del corsari,
es posà a la defensa. No hi havia
ningú que no ocupés un lloc de lluita.
Ans que rendir-se,
preferien morir els maonesos.
I els pirates entraven a la vila
tot just la traició fou consumada.
La mort i la ruïna
amb l'engany, hi dugueren.

Quan aquell dia
el feroç Barbarrossa
abandona les aigües menorquines,
una càlida rosa
de fulles purpurines
tacava ja per sempre
la blancor lluminosa de la vila.

Gumersind Riera

L'illa canta i altres poemes

Acció

Penso, dic, faig

Penso
que res no és en va;
que res d'allò que dic
ni d'allò que faig
no es perd,
si en el joc hi arrisco
tot el que tinc,
sense temor de perdre.

Dic
ben poca cosa.
Que ja ha arribat el temps d'alçar-nos
i sortir a ple carrer
i acollir tota
la gent com a germans.

Faig
tot el que puc per adaptar-me al ritme
de tots els que conec,
un per un i amb esforç,
perquè la meva veu els sigui
com un indret comú,
com una taula.

Miquel Martí i Pol

La fàbrica

Arbres

Amb una mà damunt de la pedra mil•lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel•lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’alzina, el camí és curt. Els homes blancs que ensenyaven a la joventut el moviment dels astres, la grandesa del món i de la terra, les ciències de la naturalesa, la força i la puixança dels déus immortals. Els seus poders màgics eren innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de transformar els cossos. Segons Plini exercien la medicina per viure. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit. Eren capaços de crear visions a distància. Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer còrrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda

Romanyà

Ficció

El plaer superior en literatura és fer real allò que no existeix.

Òscar Wilde

Capvespre

En la minvant claror del vespre,
per les silencioses soledats
de les muntanyes i altiplans,
s'endinsa la meva ànima en els límits
profunds del temps i de les coses.

Oscar Samsó

Aquesta casa

Camí

L'autèntic ximplet, el que les déus ridiculitzen o destrueixen, és el que no es coneix a si mateix.

Òscar Wilde

De profundis

Solitari

haikús i tankas del solitari


Res no canvia
en l'ordre de la cambra,
però hi transcorren
inesperats prodigis
que l'emplenen de vida.

Potser el silenci
per descobrir nous ritmes,
potser la música
per fer molt més intensos
els ritmes del silenci.

Miquel Martí i Pol

Haikús en temps de guerra

Poema

Aturo la imatge pura


Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l'inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada,
duren sempre en el meu cant.

Joan Vinyoli

Por

Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d’aquells ocells que havien passat. La por ja era d’una altra mena: tenia por de mi.

Mercè Rodoreda

Quanta, quanta guerra...

Fortitudo

Tal volta el que en realitat m'interessa és la tendresa, una mena de sensació que em retorna al paradís sempre blau de la infantesa, on qualsevol malson era de seguida espantat per la dolça tebior agomboladora de la veu de ma mare. Malgrat això, moltes dones de la meva generació i, de manera especial, les que passàvem per més intel·ligents, vam arribar a avergonyir-nos d'aquesta propensió vers la tendresa perquè ens pareixia una prova de debilitat, de feblesa femenina, i vam estimar-nos més mostrar-nos, especialment davant dels homes, fortes, fredes, i autosuficients.

Carme Riera

Qüestió d'amor propi

Pau

haikús en temps de guerra

Diré Kosovo
per dir el buit que culmina
l'horror del segle.

El vol sinistre
dels grans ocells de presa
confirma l'ombra.

Una rialla
i de nou el silenci.
Era un miratge?

Mirall de cendra,
cap camí no es camina
dues vegades.

La pau, pregonen,
i amb la boca petita
criden la guerra.

Des de l'angúnia
del fang i la misèria
hi ha uns ulls que ens repten.

Miquel Martí i Pol

Haikús en temps de guerra

Viatge

Sota la cendra de les hores
l'amor ens val.
Un gest, una paraula,
el tornen flama.
I recomença el cant
i la remor de les onades.

Oscar Samsó

Ens hem perdut lluny de tothom

Nom

L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la "regionalització" del terme "català", he d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir "estricte". "Català estricte" o "del Principat" és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.

Tindrem dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al.ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

Joan Fuster

Qüestió de noms

Defensa

Els anys de la postguerra van ser molt difícils per a Catalunya, a la qual s'havia intentat de fer desaparèixer. A finals dels anys quaranta i sobretot durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, em vaig incorporar a tots els moviments que, a la meva comarca, maldaven per desvetllar la consciència nacional, per recuperar la identitat que ens havien volgut arrabassar. Vaig fer de tot aleshores, potser perquè era un moment en què em sembla que comptava més el nombre que la qualitat. Comptant i debatut, però, no vaig pas fer res més que el que em tocava, el que sentia, el que m'agradava, en una paraula. Defensant el que defensava m'estava conquerint a mi mateix, reivindicant el que reivindicava no feia sinó lluitar per la meva llibertat. Presentar-ho com un fet excepcional seria estúpid i grotesc. D'altra banda, és innegable que, tot i la por i el risc, m'ho passava d'allò més bé.


Miquel Martí i Pol

Qui sóc i per què escric

Proximitat

El contacte genera solidaritat, el contacte fa comunitat. La paraula té també com a funció fonamental la del contacte. Quantes vegades no es parla per parlar, senzillament perquè ens cal sentir l'escalfor de l'acompanyament d'una altra persona! Volem contacte i no tenim ni la franquesa ni l'afecte per posar en funcionament altres sistemes que la paraula i els reguladors.

Sebastià Serrano

Signes, Llengua i Cultura

Temps

Quan miro sobre el mar,
pobre mortal que sols divago,
la llum del sol a l'aigua,
i el dia i l'aire són claror,
i la muntanya al fons és com
un somni blau de pedra viva,
em dono el goig de viure i no pregunto
i, descurós del temps que passa,
em deixo dur i deixo que les hores
per elles soles girin
els fulls del llibre de la vida.

Oscar Samsó

Riera de Caldes

Necessitat

La poesia

Si us l'haguès d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten…

Joan Fuster

Gust

Molta gent prova d'escriure, d'adolescent o de jove, al cap d'un temps, la majoria ho deixa córrer. D'altres -pocs- persistim. Per què? No m'atreveixo pas a respondre si no és dient que perquè ens agrada. Potser sí que tenim més desenvolupada la capacitat de fabulació d'expressió; potser sí que som més orgullosos, o més xafarders, o més introvertits, o més perepunyetes. És igual. Tot això explica ben poca cosa. Escrivim perquè ens agrada. A d'altres els agraden altres coses: fer negocis, jugar a futbol, convertir infidels i s'hi dediquen, si poden, amb cos i ànima. Alguns d'aquests, potser de joves havien escrit poemes. Després van descobrir el que de debò els agradava i ja no ho van deixar. Com nosaltres, si fa no fa.


Miquel Martí i Pol

Qui sóc i per què escric

Amor

Dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
                       Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
                       damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
                      amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

Gabriel Ferrater

Jo

El nom

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau;
és nom de princesa.”
“Ai quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu

Música

La poesia s'allunya de la poesia
quan s'allunya de la música

Ezra Pound

Interrogants

Els qui, poc o molt, escrivim, ho fem, penso, perquè ens agrada, i també, em sembla, perquè a còpia d'escriure, intentem comprendre les coses, explicar-nos-les i, a més, explicar-les als altres. Per a mi la poesia ha estat sempre com una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al del viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra.

Miquel Martí i Pol

Qui sóc i per què escric

Desobediència

L'home, passi el que passi, hauria de mantenir la seva pròpia casta, raça i nissaga. Que el blanc vagi amb el blanc, i el negre, amb el negre. Després, qualsevol problema que sorgeixi cau dins el curs normal de les coses: no és ni sobtat, ni estrany, ni inesperat.
Aquesta és la història d'un home que, premeditadament, va traspassar els límits segurs de la respectable societat rutinària, i ho va pagar car.
En primer lloc, sabia massa, i va veure massa, en segon lloc. Va sentir un interès massa pregon per la vida del país; però no ho tornarà a fer mai més.

Rudyard Kipling

Més enllà del límit

Silenci

Callar. El silenci sempre és una complicitat. I ni la fatiga no el justificaria. Hi ha moltes maneres de 'parlar'. De fet, i segons com, 'parlar'- de vegades- és (o: és tant com) 'cridar'. Més encara: un 'crit' que no siga una 'paraula' no caba de ser útil. Les interjeccions explosives, des del simple 'ai!' lamentatoria al 'visca' o el 'muira' polèmics, solen autodiluir-se en la pròpia inanitat. No callar: parlar, doncs. De qualsevol cosa. Que 'cada paraula' serà l'autèntic 'crit' previsible.

Joan Fuster

Exploració de l'ombra

Sant Joan

Ciutadella

Els turcs tornen amb llurs pirateries.
És ja arribada l'hora
d'atacar Ciutadella,
aquella Ciutadella tan heroica,
capital de la terra menorquina.
I és Mustafà Piali qui, aleshores,
comandant d'una flota poderosa,
a l'atac es disposa
i comença amb el setge de la plaça.
Aquells bons menorquins ja no reposen,
combaten tenaçment i estan conformes
de batre's "usque ad mortem".
La lluita és desigual. Els homes cauen
i els relleven les dones.
No hi ha desmai ni treva,
i corre la sang roja
pels caòtics carrers de Ciutadella,
que ja ha perdut les forces.
I quan el turcs hi entren,
els darrers defensors lluitant es moren,
es moren quasi tots,
es moren per ca nostra.

¡Ciutadella immortal,
ets l'escut i la llança de Menorca!

Gumersind Riera

L'illa canta i altres poemes

Moviment

L’emigrant


Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

          I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!


          II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

           III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Jacint Verdaguer i Santaló

Pàtria

Autocontrol

Temprança és virtut qui està enmig de dos vicis: la un vici és pecat per massa granea, l'altre és pecat per massa poca quantitat; e per açò enfre trop e poc cové estar temprança en tan covinent quantitat que sia virtut; car si no era virtut, enfre massa e poc no hi hauria mijà, e açò no és ver.

Ramon Llull

Llibre de l'Orde de Cavalleria

Examen

Per a mi, escriure constitueix, generalment, una operació d'autoexamen; de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions, les malícies. Cada vegada que em pose davant d'un full en blanc, amb la necessitat d'omplir-lo d'allò que en diuen literatura, no faig sinó això: examinar-me la consciència. Examinar la meua consciència d'un tema qualsevol, no importa quin, trivial o solemne, fugaç o permanent: la consciència que en tinc. I vull, amb voluntat explícita, que el lector m'hi acompanye, i que així s'examine ell mateix la consciència que en tinga.

Joan Fuster

Examen de consciència

Elogi IV

[...]No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben lo que's diuen. Fan un parlar tot trencat entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I aixís les llurs paraules són com flors. Perquè, abans l'amor no parla, ¡quin bull de vida en totes les branques del sentit! ¡quin voler dir els ulls...i quan s'encreuen ardentes les mirades, quin silenci! ¿No vos haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida, que sembla una adoració de tota la terra? Doncs així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, ¡oh meravella! una paraula. ¿Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l’ànima del terrible silenci que l'ha infantada, siga quina siga, proveu de sotjar-ne'l sentit; debades: no arribareu mai al fons, i vos espantareu de l’infinit que porta en les entranyes.

Aixís parlen també'ls poetes. Són els enamorats de tot lo del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després se posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavores diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos ne surt la llum.

I aixís la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encís diví del vers, veritable llenguatge de l’home. [...]

Joan Maragall

Elogi de la paraula

Perdut

Tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llençava, deforme com era cap aqueixa bellesa de les vostres criatures.Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós. Em retenien lluny de vós precisament aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Em cridàreu i em clamàreu, i vencéreu la meva sordesa; fulguràreu, resplendíreu i foragitàreu la meva ceguetat; flairàreu i vaig aspirar el vostre perfum, i sospiro per vós; vaig tastar-vos, i tinc fam i set de vós, em tocàreu i vaig cremar de desig per la vostra pau.

Agustí d'Hipona

Confessions