Sinceritat.

L’únic tema és un mateix, deformat i manifest com en una caricatura.

Carlos Pujol , escriptor.

Camí espiritual.

EXCÈLSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...

Joan Maragall i Gorina

Poesies

Sentir.

Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel•lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues, que t’atreuen i que no veuràs mai més.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat.

http://blocs.xtec.cat/rroca8/

Un desconegut

M'agrada la paraula justa

M'agrada la paraula justa
com justament la buida odio,
massa sovint quan cerco aquella,
sobreabundosa aquesta acut.
Ser com arquer que el tret no falla
és un plaer de pocs, molt pocs.
Si sóc sortós de veure el blanc,
no de clavar-hi la sageta.

Oscar Samsó

Riera de Caldes

Un Verdaguer

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.


Jacint Verdaguer i Santaló

Al cel

http://www.youtube.com/watch?v=km6Hg1eaKmA

Un primer acostament, clàssic.

Agafeu un cercle, acaroneu-lo i es convertirà en un cercle viciós!

Eugene Ionescu, La cantant calba.