Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.
Jacint Verdaguer i Santaló
Al cel
Aquí Verdaguer ens mostra la mort i escriu que ja fa 50 anys que és el món i que el seu moment espera. Aleshores representa la mort com una ona que destrossa les ruïnes i espera expectant la ona que se l'endugui.
ResponEliminaA la segona part es veu clarament reflexada la mitologia romana, que explicava que després de la mort es tenia que pagar a Caront perquè amb la seva barca et creuès d'una riba a una altra per poder anar al cel. Així Verdaguer utilitza la mitologia romana per poder fer una metàfora sobre la mort. I així aquest misteriós barquer et porta de la riba de la vida a la riba del cel.