en un matí tot blanc.
Amb el silenci, junts van caure
damunt els camps i les teulades.
El crit de cada infant en veure-la
era com una pluja de cent cants
que queien com petits estels
en la nevada encara intacta.
Oscar Samsó
Riera de Caldes
dilluns, 8 de març del 2010
Neu
La neu vingué com de puntetes
en un matí tot blanc.
Amb el silenci, junts van caure
damunt els camps i les teulades.
El crit de cada infant en veure-la
era com una pluja de cent cants
que queien com petits estels
en la nevada encara intacta.
Oscar Samsó
en un matí tot blanc.
Amb el silenci, junts van caure
damunt els camps i les teulades.
El crit de cada infant en veure-la
era com una pluja de cent cants
que queien com petits estels
en la nevada encara intacta.
Oscar Samsó
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La neu que ve de puntetes, com la majoria de coses que són importants, fa que els nens cantin; tot i que no ho diu, els grans no deuen estar tan contents amb la neu, els deu destorbar els seus quefers habituals. Només els infants, potser n'hi ha prou que siguin d'esperit, poden veure la joia d'allò que trenca la monotonia.
ResponEliminaDia 8 de març de 2010
ResponEliminaAvui ha estat un dia dur. La meva àvia va morir el passat divendres, després de sofrir durant molt de temps una fatigosa malaltia respiratòria, i avui era el seu enterrament.
En arribar al tanatori encara no hi havia ningú, excepte la meva cosina, el meu pare i les seves germanes. Tots estaven destrossats, en especial la meva cosina. Intento animar-la fent unes gracietes amb delicadesa, sembla que acaba de sortir bé i s'anima una mica. Aquests ànims duren, però, poca estona. Comença a arribar gent i es torna a deprimir. Saludem una estona la gent i en veure que en comença a arribar encara més, anem a la saleta on poden estar els familiars més propers al difunt i que té una sala contigua on es troba el cos de la difunta, on en cap moment se'm passa pel cap d’entrar.
La meva cosina i jo comencem a fullejar una revista de corones de flors i comencem a riure en veure els preus. Trec el cap per la porta de la saleta i ho veig tot ple de gent, també veig com plou una mica. Penso, per mi mateix, que és una pena que vingui tantíssima gent quan sé de debò a qui li sap greu i a qui no, la mort de la meva bona àvia; la gent que només ha vingut per compromís, m'inspira ràbia, però també pena. Torno al seient amb la meva cosina i al cap de poc entra la meva altra àvia dient-nos "que está nevando!! que nieva, que nieva!!" , ens fa sortir de la saleta i veiem pel finestral, amb certa fascinació, durant una bona estona, com molta neu va caient sense parar sobre un petit recinte amb unes plantes i una petita estàtua decorant la solemne zona.
És l'hora, hem d'anar a la missa. Un cop allà el mossèn comença a parlar, en cap moment em convenç, ni fa que cregui en cap moment ni una de les boniques paraules que la seva boca va entonant en una monotonia de sons. Quan per fi acaba la cerimònia, la gran quantitat de gent que havia vingut se n'ha d'anar i ja toca, un altre cop, intercanviar petons amb tota aquesta gentada que et diu de forma contínua: "lo siento, lo siento". Estic segur que molts ho senten, però em tenen avorrit. Quan ja han marxat tots i només quedem els familiars propers, toca anar al cementiri, on cada cop neva amb més força i cada cop fa més fred. Ens estem congelant i quan acaben d'enterrar-la la neu ja qualla. En sortir del cementiri, la meva cosina i jo disfrutem una estona amb guerres de neu i tirant-nos pel terra.
Més tard, reflexionant arribo a una conclusió: la meva àvia ha mort, ha deixat de sofrir i està en un lloc millor on res, o poca cosa, és impossible. I he associat aquesta forta i quasi miraculosa nevada a la meva àvia, l’he associat a una purificació del gran sofriment que va patir en vida durant molt de temps.
Quan he llegit aquesta poesia he escrit tota aquesta experiència del meu dia d'avui i l’he volgut posar de comentari.
Sergio