Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
El caminant i el mur
Aquesta poesia està clarament dividida en tres parts.
ResponEliminaLa primera,que són el set primers versos, Espriu es lamenta de la situació en la que es troba la seva terra, que sembla ésser Catalunya. Bàsicament es lamenta de la dictadura i repressió en la que està sotmès el seus país i fa lloança dels països del nord que són els que no estan sota cap totalitarisme.
La segona part del vuitè al tretzè vers narra que un cop a l'exili tindria la possibilitat de ser lliure i expressar-se lliurament, per això utilitza l'ocell com a metàfora. Utilitza l'adjectiu àrid per designar la duresa sota la que està sotmesa sa pàtria.
I la tercera i última part Espriu tot i haver anomenat els defectes de la seva pàtria reconeix que el vincle amb ella és tan gran i tan fort que en cap moment en pot renegar, per tant assumeix que no podria anar-se'n. Per tant al veure constantment la se va pàtria patir, aquell amor cap a ella finalment es converteix en dolor.