Retorn

Per qualsevol indret
demà podrem trobar-nos
i tornarem a ser
com hem estat avui,
amb el cor que remourà
les més profundes aigües.
Serà bonica l'hora
com la tornada lenta
de l'ombra del capvespre
d'un dia de bonança.

Oscar Samsó

Amics

Cercle

L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

Miquel Martí i Pol

La fàbrica

Vida

Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem, dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.

Mercè Rodoreda

Per ganes de joc

Consciència

Hi ha qui defensa l'existència d'una literatura light, entesa com una literatura no compromesa. Jo crec tot el contrari. Tota activitat artística ho ha de ser. El que és idiota és pensar que la literatura pot canviar el món; això s'ho pensaven molts a l'època franquista... Ara, per descomptat que considero que la bona literatura està compromesa amb els seu temps, amb la realitat, i ha de lluitar per un seguit de valors que són els de l'ésser humà, i els ha de demostrar, per damunt de qualsevol altra cosa. Per a mi, almenys!

Carme Riera

Carme Riera amb ironia, contra el solc del temps

Enyor

VII

Em romperen, de sobte, la infantesa.
Tenia just tretze anys quan em tancaren
a una vella ciutat presa en un cercle
d'històriques muralles.

Però jo, aleshores, vaig aprendre
de fugir a través de les imatges
que, en el nítid cristall dels meus ensomnis,
pintava la nostalgia.

Gumersind Riera

L'illa canta i altres poemes

Dolor

El dolor és un sol moment molt llarg. No el podem dividir en estacions. Només podem registrar-ne els estats i deixar constància del seu retorn.

Òscar Wilde

De profundis

Pàtria

I la memòria, feta evocació, salva el poeta.

Montserrat Roig

Davant la catedral d'Estrasburg

Signe

El fum, signe del foc, és natural. Un senyal de trànsit, artificial. Un morfema és un signe simple, una novel·la, un signe complex. Una novel·la és un signe humà, el lladrar d'un gos no és humà. La febre és un signe biològic, mentre que qualsevol atuell de cuina és un signe social. Un tic o la tos són signes espontanis, en canvi la guerxada habitualment és intencional.

Sebastià Serrano

Signes, Llengua i Cultura

Tempus

Quan corbs en el seu cel no veu
sinó les tórtores,
i no trepitja ermot
sinó que el seu camí va per la fronda,
li fa més mal encara d'envellir;
per més que corbs no vegi
i vora seu canti la tórtora.

Oscar Samsó

L'Home

Sang

Maó

A les aigües del Mar Mediterrani,
els vaixells otomans -aus de rapinya-
deixaven una estela
de sang i de ruïna.

Barbarrossa el corsari,
des de la seva nau de proa fina,
l'horitzó atalaiava
entre els vels cristal·lins de la calitja.
Allí estava Menorca,
Menorca blava i lírica,
que rendir fàcilment ell projectava
valent-se de l'engany i la mentida.
Al davant de la flota,
entrà al port de Maó. La blanca vila,
sorpresa per l'astúcia del corsari,
es posà a la defensa. No hi havia
ningú que no ocupés un lloc de lluita.
Ans que rendir-se,
preferien morir els maonesos.
I els pirates entraven a la vila
tot just la traició fou consumada.
La mort i la ruïna
amb l'engany, hi dugueren.

Quan aquell dia
el feroç Barbarrossa
abandona les aigües menorquines,
una càlida rosa
de fulles purpurines
tacava ja per sempre
la blancor lluminosa de la vila.

Gumersind Riera

L'illa canta i altres poemes

Acció

Penso, dic, faig

Penso
que res no és en va;
que res d'allò que dic
ni d'allò que faig
no es perd,
si en el joc hi arrisco
tot el que tinc,
sense temor de perdre.

Dic
ben poca cosa.
Que ja ha arribat el temps d'alçar-nos
i sortir a ple carrer
i acollir tota
la gent com a germans.

Faig
tot el que puc per adaptar-me al ritme
de tots els que conec,
un per un i amb esforç,
perquè la meva veu els sigui
com un indret comú,
com una taula.

Miquel Martí i Pol

La fàbrica

Arbres

Amb una mà damunt de la pedra mil•lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel•lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’alzina, el camí és curt. Els homes blancs que ensenyaven a la joventut el moviment dels astres, la grandesa del món i de la terra, les ciències de la naturalesa, la força i la puixança dels déus immortals. Els seus poders màgics eren innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de transformar els cossos. Segons Plini exercien la medicina per viure. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit. Eren capaços de crear visions a distància. Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer còrrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda

Romanyà

Ficció

El plaer superior en literatura és fer real allò que no existeix.

Òscar Wilde

Capvespre

En la minvant claror del vespre,
per les silencioses soledats
de les muntanyes i altiplans,
s'endinsa la meva ànima en els límits
profunds del temps i de les coses.

Oscar Samsó

Aquesta casa