Vida

Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem, dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.

Mercè Rodoreda

Per ganes de joc