Justícia

Ai, adéu, ciutat de Vic,  bé en mereixes ser cremada:
s'hi és fet penjar un cavaller, el més noble de la Plana,
que per nom li diuen Bac, al terme de Roda estava.
(Valeu-nos, Mare de Déu, la del Roser i del Carme,
i sant Domingo gloriós, que aquell dia l'agafaven).

Diuen a en Bac que debaixi  que un seu amic lo demana.
Tan prompte com va ser a baix, fortament l'engarrotaven
i amb la cua del cavall  ciutat de Vic lo portaven.

Ja en varen fer una crida: Fusters i mestres de cases
fessin unes forques noves al cap de les Davallades.
En responen los fusters que no n'hi ha fusta obrada.
En respon lo general: -Espatllin algunes cases.-
Espatllen molts candelers, també les llànties de plata.

Ja en varen fer unes crides que tots los portals ne tànquien.
Quan los portals són tancats, lo perdó ja n'arribava.
Ja l'en prenen i l'en lliguen i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca  ja va dir eixes paraules:

-No em maten per ser traïdor  ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir  que vísqui sempre la Pàtria!-

Solitud

A la cabina, sol, mentre l'altre dorm, un es queda sense res. S'hi està bé, a la cabina. No. S'hi està no tan malament. Això. Un es queda sol i llavors es fa carretera, i un pensa que va en algun lloc. Que fa una cosa, l'única cosa, la definitiva. Per què es fa aquesta cosa, i per què és així, no se sap. Tant se val. Córrer sol fins al final. En la nit, a cegues. Però córrer. Dur una càrrega d'un lloc a l'altre. Deixar una fusta a l'agència o un fill darrera un taulell. Potser el viatge no té un altre perquè.


Josep Maria Espinàs

Combat de nit

Esclavatge

Esclau és aquell que espera algú que vingui i l'alliberi.

Ezra Pound

Amistat

Tot açó puix testificar
per tal com de tot he tastat.
Sapjats que ieu hai per espatxat
que, despuis que la nostra maire
fec pecar nostre primer paire,
no ha nascut hom en est món
qui tan grans mals com en mi són
haja sofert, Déus me n'ajut.
Ai, las! Pus així són perdut,
¿per què s’ots tan descominal
que no em lleixats sofrir mon mal
en lloc on no fos conegut?
Més amaria ésser batut
ab vergues de bou en Bolonya
denant tuit, que si en Catalunya
un pèl de mon cap arrencaven.
Ai, las! De tots cells qui m'honraven
he gran desig ésser semblant,
e cadascú ha pasor gran
de veure’s en lo meu partit.
Can me vesien ben vestit
cells qui es fasien mos amics,
disien que ells eren antics
servidors de tot mon llinatge;
mas ara em giten a carnatge
can vesen que no els puix res dar.
Ab res no pot hom tan provar
cascun amic, com en mal temps;
car lo vertader volrà ensems
morir ab vós en tota part.

Bernat Metge

Llibre de Fortuna e Prudència

Construcció

Roma, 23 de desembre de 1903.

Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants [...] ¿Per què voler canviar el savi no-comprendre d'un nen pel refús i el menyspreu, quan el no-comprendre significa estar sol i, en canvi, el refús i el menyspreu signifiquen participar en allò mateix de què hom vol allunyar-se.

I si sent que no hi ha res en comú entre els altres i vostè, intenti aproximar-se a les coses, que mai no el despararan; encara hi ha nits i vents que van a través dels boscs i recorren molts països; encara hi ha esdeveniments entre coses i animals, en els quals li és permès de participar, i els nens són així, com vostè quan era nen, tristos i feliços. I si vostè pensa en la seva infantesa, viurà de bell nou amb ells, amb els nens solitaris, perquè els adults no són res i la seva dignitat no té cap valor.

Per què no pensa en Ell com el que ve, com el que s'anuncia des de l'eternitat, el futur, el fruit definitiu d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? ¿Què l'impedeix projectar el seu naixement en els temps a venir i viure la seva vida com un dia dolorós i bell en la història d'un gran embaràs? [...] ¿I quin sentit tindríem nosaltres si Aquell que anhelam ja hagués existit? Com abelles que cullen la mel, nosaltres reunim el més dolç i l'edificam a Ell. Amb el més diminut fins i tot, amb l'imperceptible (si s'esdevé només per amor), amb el treball i amb el repòs, amb el silenci o amb un petit i solitari goig, amb tot el que fem sols, sense participants ni adeptes, el començam a Ell, el que no arribarem a veure, de la mateixa manera que els nostres avantpassats no pogueren veure'ns tampoc a nosaltres.
 
Rainer M. Rilke

Cartes a un jove poeta

Amic

Elegia

Pidoleu mercè d'amor
i jo en tinc l'ànima plena:
reposeu, no tot ho emmena
vent sonor.

Si l'amor no fos com és,
ara el do jo us en faria:
jo us pogués donar metgia,
si pogués.

Fos per mi que el gran consol
us pogués seure a la vora
i ésser amic i amada a l'hora
que esteu sol.

Deia jo que el vostre plany
“sense amic i sense amada”
tant m'havia trasbalsada-
ja fa un any.

Però un dubte m'estremí
i ma ploma no fou lliure;
ara que heu deixat el viure
ja ho puc dir.

Clementina Arderiu

Cançons i elegies

LLuita

Camina cap a la fonda; de tant en tant s'atura per veure passar els camions de la nit. Mirant com els llums vermells es perden enllà. Les cames li pesen. Ja no se sent la música dels altaveus. Només el soroll dels seus passos en la nit de la ciutat, soroll dels passos en un immens calabós.

Josep Maria Espinàs

Combat de nit

Lligam

La literatura no és més que un somni dirigit.

Jorge Luís Borges

Nissaga

E ara contarem en qual manera Nós fom engenrats e en qual manera fo lo nostre naixement. Primerament, en qual manera fom engenrats Nós.
Nostre pare, lo rei En Pere, no volia veser nostra mare la reina. E esdevenc-se que una vegada lo rei nostre pare fo en Latas, e la reina nostra mare fo en Miravals; e venc al rei un ric-hom, per nom En Guillem d'Alcalà, e pregà'l tant que el féu venir a Miravals, on era la reina nostra mare. E aquella nuit que ambdós foren a Miravals volc nostre Senyor que Nós fóssem engenrats.
E quan la reina nostra mare se sentí prenys entrà-se'n a Montpesler, e aquí volc nostre Senyor que fos lo nostre naixement: en casa d'aquells de Tornamira, la vespre de nostra dona santa Maria Candeler.
E nostra mare, sempre que fom nats, envià'ns a Santa Maria, e portarem-nos en los braces. E deïen matines en l'església de nostra Dona, e tantost com nos meserem pel portal, cantaren Te Deum laudamus. (E no sabien los clergues que Nós deguéssem entrar allí, mas entram quan cantaven aquell càntic).

Jaume I

Llibre del fets  

Solei

A la pineda de l'entorn de l'ermitatge hi cantaven les cigales. Eren les primeries de juny; feia molta calor. El sol flamejava implacable enmig del blau enlluernador del cel. Els seus raigs, compactes i rectilinis, queien com una pluja de foc. Res no s'escapava a aquest abrasament. Al bosc, les escorces dels arbres espetagaven sota els efectes de la calor. Pels pendissos escarpats de la muntanya, entre roquers ardents, l'herba s'assecava i esgrogueía. Els arbrissons i les plantes que hi havia a la vora del bosc, encara turgents a causa de les pluges primaverals, acotaven tristament el cap. No lluny del petit oratori, amb tot, algunes pomeres, el fullatge de les quals començava a guarnir-se de fruit, semblaven trobar-s'hi bé amb aquesta calor. El sol, ardent com el foc, tot ho posa a prova. Ens obliga a fer entenent qui som. Ningú no se n'escapa. Només consent els madurs. L'arbre que ha madurat els seus fruits pot obrir-se sense por a la seva llum i al seu ardor.

Éloi Leclerc

Saviesa d'un pobre

Ludos

Havien decidit no fumar ni tornar a prendre una copa d'alcohol. L'esport és indiscutiblement l'enemic del vici, però a cap d'ells dos no se li acudia que per ell mateix es pogués convertir, precisament, en un vici.

Llorenç Villalonga

El misantrop

Veritas

La literatura és sempre una expedició a la veritat.

Franz Kafka

Mestre

Qui ama orde de cavalleria cové que, enaixí com aquell qui vol ésser fuster ha mester maestre qui sia fuster; e aquell qui vol ésser sabater cové que haja maestre qui sia sabater, enaixí qui vol ésser cavaller cové que haja maestre qui sia cavaller; car enaixí és descovinent cosa que escuder aprena l'orde de cavalleria d'altre home mas d'home qui sia cavaller, con seria descovinent cosa si el fuster mostrava a l'home qui vol ésser fuster.

Ramon Llull

Llibre de l'Orde de Cavalleria

Beatus ille

Crist forestal

Tràgica alzina retorta, bon Jesús crucificat!
S'esbadien mans i braços com les branques d'un forcat.
Peus i cames s'estintolen com arrels en descobert.
Marcit el brotó dels llavis, la saba que hi puja es perd.
La barba es pren, llargaruda estalactita de sang.
El nus de l'ull s'esmicola, albeca d'un esvoranc.
Com pura llenca de gebre la tovallola us he vist.
(Ni l'heura ni la ridorta s'apiadaren de Crist.)
De teranyines solatge el vostre cabell apar.
Cada ungla se us enguerxina com fulla canicular.
Com vella soca balmada el vostre costat retruny.
Pigot primerenc, hi sotja la llança que ardida el puny.
No perilla que el Maligne la brancada percudís,
com senglar nocturn que solla glans i faja en el pendís.
En trobar que el socarrima de vostra sang el most,
s'eriçona i es capbussa com toixó mesell pel rost.
I si ve que s'entregira, capolat del pedregam,
l'esdernega a riallades l'exhumat crani d'Adam.

Guerau de Liost

Ofrena rural

TV

No sé si la televisió deixa petjades en la mirada dels escriptors com n'han deixat i en deixen el cinema o la pintura. Influeix en el ritme, però no en la mirada. El televisor és un visitant enutjós o, com va dir David Leavitt en una entrevista a Lletra de canvi, 'és com un personatge més a la taula, algú altre que parla i amb qui s'estableix una relació íntima, però inacceptable al mateix temps'.

Montserrat Roig

Pura energia, pura llum.

Spes

Després de la tempestat

Quan s'esqueixen els nuvols sobre l cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.

Recomença l remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els nuvols sobre l cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.

Cadascú alça ls ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tant oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçà ls ulls a la llum nova!

Joan Maragall

Visions i cants

Pluja

Plou i fa lluna

Plou i fa lluna. Quina nit més bella!
Un estel fredolic tremola i brilla
entre núvols amables, cotonosos,
com una testa d’infantó rosseja
en son bressol entre bolquims d’ermini.
Davalla l’aigua clara de les teules
com davassalls d’argent. Plou i fa lluna.

Antoni Moll i Camps

Amor

Cançó

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura!
Qui tingués tanta ventura!

Car l'amor és una rosa
que el mal temps ha d'esfullar.
No coneix el llarg durar:
nou, és bell; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins la tomba diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí;
doncs, guareix-me les ferides;
que tal volta, essent guarides,
algun amor diví
pugui occir-me altre camí.

Josep Carner

La inútil ofrena

Temps

Si mai podia fóra

Si mai podia fóra
aquell petit infant
que no pensava
la seva mort
ni la dels altres,
que no sabia
que en el camí
dels anys no revenien
mai les mateixes aigües,
sinó unes altres,
semblants només.

Oscar Samsó

L'Home

Infant

1 El meu cor no és ambiciós, Senyor,
no són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses,
o de coses massa altes per a mi;
2 em mantinc en una pau tranquil·la,
com un nen a la falda de la mare,
tot esperant els vostres dons.
3 Israel espera en el Senyor
ara i per tots els segles.

Salm 131(130)

Còmplice

Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou.

Joan Fuster

Diccionari per a ociosos

Vent

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.

Salvador Espriu

Les Hores

Camí

Gorgera és donada a cavaller a significança d'obediència, car cavaller qui no és obedient a son senyor ni a l'orde de cavalleria deshonra son senyor e ix-se de l'orde de cavalleria. On, enaixí com la gorgera environa lo coll del cavaller per ço que sia defès de nafres e de colps, enaixí obediència fa estar lo cavaller dins los manaments de son senyor e major e dins l'orde de cavalleria, per ço que traïció ni ergull ni injúria ni altre vici no corrompen lo sagrament que el cavaller ha fet a son senyor e a cavalleria.

Ramon Llull

Llibre de l'Orde de Cavalleria

Platxèria

Nota d'àlbum

Torno de la dolçor de les muntanyes
i de veure el mar blau de dalt dels cims;
tot era ple de llum i d'alegria;
pels plans brillaven tremolant els rius.
Tot era prop i lluny, i tot tenia
com una resplendor d'eternitat;
aquell repòs que l'ànima somnia
per quan aquest camí s'haurà acabat.

Joan Maragall