Solei

A la pineda de l'entorn de l'ermitatge hi cantaven les cigales. Eren les primeries de juny; feia molta calor. El sol flamejava implacable enmig del blau enlluernador del cel. Els seus raigs, compactes i rectilinis, queien com una pluja de foc. Res no s'escapava a aquest abrasament. Al bosc, les escorces dels arbres espetagaven sota els efectes de la calor. Pels pendissos escarpats de la muntanya, entre roquers ardents, l'herba s'assecava i esgrogueía. Els arbrissons i les plantes que hi havia a la vora del bosc, encara turgents a causa de les pluges primaverals, acotaven tristament el cap. No lluny del petit oratori, amb tot, algunes pomeres, el fullatge de les quals començava a guarnir-se de fruit, semblaven trobar-s'hi bé amb aquesta calor. El sol, ardent com el foc, tot ho posa a prova. Ens obliga a fer entenent qui som. Ningú no se n'escapa. Només consent els madurs. L'arbre que ha madurat els seus fruits pot obrir-se sense por a la seva llum i al seu ardor.

Éloi Leclerc

Saviesa d'un pobre