Amic

La cançó del Teuladí

I
Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa-m quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

II
Jo no tinc la ploma de la Cadernera,
que d'or i de grana tiny la primavera;
no tinc la veu dolça que té l Rossinyol,
ni de l'Oroneta joliva i lleugera
les ales, que creuen la mar d'un sol vol.

De parda estamenya, sens randes ni llistes,
vestit pobre duc;
mes penes o glóries, alegres o tristes,
les cante com puc.

Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa-m quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

III
Les Àligues niuen damunt de la roca
del gorc que entre timbes eixampla la boca;
en branca fullosa lo viu Passarell;
la Tórtora en l'arbre que ja obrí la soca;
la Gralla en les runes d'enfonsat castell.

Jo a l'home confie la meua niuada,
i, pobre i pauruc,
entre la familia, baix de la teulada,
m'ampare com puc.

Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa-m quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

IV
Els fruits del bosc busca lo Turcas; la Griva,
janglots entre ls pampols; l'Estornell, la oliva;
aserps verinoses el vistós Flamenc;
les llànties del temple l'Oliba furtiva;
i anyells l'aborrívol Condor famolenc.

Jo vixc de l'almoina, que a l'humil mai falla,
i em sent benastruc!
El gra que en les eres se perd en la palla,
replegue com puc.

Joiós caçador, passa,
busca altra millor caça
i deixa'm quiet a mi:
jo sóc l'amic de casa,
jo sóc el Teuladí.

Teodor Llorent

Estel

Quan vaig sentir l'erudit astrònom...

Quan vaig sentir l'erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col.locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l'aplaudit astrònom,
tot d'una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l'aire de la nit,
i adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.

Walt Whitman

Plenitud?

La ciutat

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Fang

Només l’amor engendra la meravella. Només l’amor converteix el miracle en fang.

Silvio Rodríguez

Saber

6.
Hem sabut de l'ombra
perquè ens perseguia com el sol cerca
l'horitzó i el troba.
I s'atura i el contempla dins les persones
com un dia infinit i impossible.
La gent sap (ho sap tothom)
que les ombres són majúscules
com una carpa de circ i àguiles marines,
com les algues abissals
i les circumferències que les culleres
dibuixen als purés i a les façanes.
Ho sap tothom.
D'aquest tema, tothom ho sap tot.

Joan Miquel Oliver

Odissea trenta mil



Lllum

Paràbola

Algú pentina els cabells de la tarda.
Pels esbarzers dels crits
la llum no s'esparraca.
Si mor - i ha de morir-
serà de cansament
i aleshores la nit n'engolirà les restes.
Al fons del pou hi haurà, com sempre, estrelles.

Miquel Martí i Pol

Crònica de demà

Mirada

Al crític lector

Ara baixes la vista envers la immunda
gruta de l'univers, alberg de pena,
on ja més se ha avingut la llum serena
ab les tenebres de la nit profunda;

ara en lo cel, que de claror abunda,
mires dels signes la dorada vena
i, en la gran bola de alimàries plena,
les pollegueres fermes on se funda.

Ara te'n vages a la terra freda,
a qui lo sol, ab raigs escassos, mira,
o a la que lo Equinocci més abrase,

entres en mar tempestuosa, o queda,
en terra estigues, sossegat, o ab ira,
sempre, pio lector, seràs un ase.

Francesc Vicenç Garcia

Amor

Com Diafebus pres comiat de l’Emperador e de les dames per tornar al camp.

Aquesta Estefania no era filla d’aquest Duc. Son pare fon gloriós príncep e valentíssim cavaller molt ric; era cosí germà de l’Emperador e no tenia sinó aquesta filla; com se morí deixà-li lo ducat, que com fos de tretze anys, manà en son testament que li fos donat. La mare d’aquesta restà dona poderosa, tudora e curadora ab l’Emperador ensems. Aquesta, per haver fills, pres lo comte d’Albí per marit; e aquell intitulà’s duc de Macedònia. Aquesta donzella havia, en aquell cas, complits catorze anys.
Venint la nit, que tots estaven en orde per patir, Diafebus, més content que dir no es poria, a l'hora que la Princesa li ha via assignada, tramès per la moneda; e com la tingué en sa posada, en l'espai que la gent s'armava, ell tornà al palau per pendre llicència de l'Estefania, a la qual pregà que, com seria absent, fos en record d'ell.
Ai Diafebus e senyor de mi! -dix Estefania-. Lo bé d'alquest món tot està en fe. ¿E no veu vós en lo sant Evangeli que diu: "Beneïts seran aquells qui no em veuran e creuran"? Vós me veu e no creeu. Hajau açò de mi: més part hi teniu que totes les persones del món.
E besant-lo moltes vegades a la partida, davant la Princesa e Plaerdemavida. A la partida foren escampades moltes llàgremes essems mesclades, car aquest és lo costum d'aquells qui bé es volen. E donà dels genolls en la dura terra, besant les mans a la Princesa de part d'aquell virtuós Tirant e de la sua. Com ell fon al cap de l'escala, Estefania cuità devers ell e dix-li:
-Perquè us record de mi.
Llevà's una grossa cadena d'or que portava al coll, e donà-la-hi.
Senyora-dix Diafebus-,tal penyora tinc vostra. Si mil hores havia en lo dia, cascuna hora per si seria en record de la mercè vostra.
E tornà-la a besar carregar les atzembles; e tots pujaren a cavall a les dues hores de la nit. E partí ell i lo Conestable. Havien suplicat a l'Emperador les naus e galeres portassen vitualles al camp.

Joanot Martorell

Tirant lo Blanc

Nació

L'amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la

Per a un poble, estimar sa llengua és signe de vitalitat i de plenitud de vida intel•lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. Com fa notar amb molta d'agudesa i exactitud M. Luchaire dins la seva preciosa obra Études sur les idiomes Pyrénéens de la région française, sols abandonen la seva llengua els pobles vençuts si el vencedor és d'una civilisació superior; en tal cas, accepten la llengua dels vencedors. Això ens ensenya la història de tots els segles i d'onsevulla. De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l'abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d'una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s'estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia. Tot això fa el poble qui se dóna per vençut si no és una cosa ni l'altra. No, ni Catalunya espanyola ni Catalunya francesa ni les Balears ni València són pobles vençuts; cap d'ells és de civilisació inferior a la dels altres pobles amb qui formen un Estat. Si s'uniren a aquells pobles, va ser perquè volgueren i conservant tots els drets, franquícies, llibertats i immunitats pròpies dels pobles lliures i sui juris, de què abans gosaven; fonc sense res d'allò que en deien els romans capitis diminutio. Si aquells Estats els han negat o violat, o els neguen o violen, cap d'aquells drets, cap d'aquelles llibertats, és estat faltant a la justícia, abusant indignament del seu poder, trepitjant la seva pròpia dignitat i la dels altres.

Antoni Maria Alcover

Paratge

Coll de la Botella

La immensitat com un estar en les coses
que no demana cap contrapartida.
Potser des d'ara comptar els anys serà
pensar la fondalada i les muntanyes
amb un vent discretíssim que esbaldia
migranyes i temors, i feia encara
més intens i més pròxim el silenci.

Miquel Martí i Pol

Andorra

Moviment

L’amor mou el sol i els estels.

Dante Alighieri

Velocitat

9.
Perdem els autobusos
a una velocitat vertiginosa
i recuperam l'alè
perquè ens agrada seure
i contemplar les aurores detingudes.
Les grues ens ensenyen
que tot és audiovisual,
i que cada dia té un nom de setmana.
Ploram a pedregada pura
per carrers desconeguts
i omplim claveguerams sencers
de blat i hortalisses.
Sabem que en el fons
ens equivocam rotundament en tot
i que l'errada és estrepitosa i general.
Al final tot fa que cada minut
s'allargui com una mirada,
i que l'existència ens pesi com un món.

Joan Miquel Oliver

Odissea trenta mil

Relectura

Com Tirant pregà a l´ermità que li volgués dir quina cosa era l´orde de cavalleria.

-¡Oh quina glòria és per a mi que la divina Bondat m´haja feta tanta gràcia que m´ha fet venir en part que puc ésser instruït del que tant lo meu ànimo ha desitjat, e per cavaller tan virtuós e de tanta singularitat, amic de Déu , que aprés que ha ben servit son orde s´és retret en lo desert, fugint als mundanals negocis del món per servir a son Creador, donant-li compte del temps que ha despès en aquest món sens fruits de bones obres! Perquè, senyor, puc dir a la mercè vostra, com jo só estat en la cort de l´Emperador, del rei de França, de Castella e d´Aragó e em só trobat ab molts cavallers; no oí jamés parlar tan altament de l´orde de cavalleria. E si la mercè vostra no ho prenia a enuig, vos hauria a molta gràcia que em diguésseu quina cosa és l´orde de cavalleria, car prou me sent dispost, e l´ànimo que m´hi basta, en complir tot ço que l´orde e la regla de cavalleria manen seguir e observar.
-Mon fill -dix l´ermità-, tot l´orde és en aquest llibre escrit, lo cual jo llig algunes vegades perquè sia en record de la gràcia que Nostre Senyor m´ha feta en aquest món, per ço com honrava e mantenia l´orde de cavalleria de tot mon poder. E així com cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, així cavaller deu donar totes ses forces a honrar cavalleria.
E l´ermità obrí lo llibre e llegí davant Tirant un capítol en què recitava com fon trobat l´orde de cavalleria ni per quina causa fon ordenat, segons se segueix.

Com l´ermità llegí un capítol a Tirant, del llibre nomenat Arbre de Batalles.

-Fallint en lo món caritat, llealtat e veritat, començà mala voluntat, injúria e falsedat, e per ço fon gran error entre lo poble de Déu, e gran confusió...
 
Joanot Martorell

Tirant lo Blanc

http://denaturadanguila.blogspot.com/2010/06/charitas.html

Cas

Catalunya se'ns apareix dins el marc complex de l'Europa contemporània, com un veritable «cas». Si sóc interrogat sobre aquest «cas», acostumo a proposar d'entrada una primera resposta: el cas correspon, em sembla a mi, a tot un fet. Vull dir amb això que l'assoliment polític d'una consciència de grup no és mai explicable en un moment de la història sense uns fonaments objectius. Cap cosa no pot ésser edificada sobre el no res. És evident que, com a realitat etnolingüística de llarga durada, el fet català existeix innegablement, que constitueix la condició necessària del «cas» polític de la Catalunya d'avui, per bé que no en fos, amb tot, la condició suficient.

Pierre Vilar

El fet català

Musa

Queixa's l'autor de l'abundància de poetes

Plantant llorers, junt a les cristallines
limfes que foren del Pegàs unglades,
estaven, una de estes matinades,
les muses, fetes unes clavellines;

Veu-les Apollo i, com ja les divines
colors de aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines,

Volgué'ls dar entenent que se ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones;

I, per disculpa, li digué Talia:
“Ja són tants los que vui fan de poetes
que ens faltaran llorers per a corones."

Francesc Vicent Garcia

Grup

Mentres hi haja a Catalunya torra-pipes que mantenguen viva la repugnància que dins el reine de València i les Balears s'experimenta pertot arreu a dir-se catalans... Cal que hi pensin una mica els catalans en tot això. Cal que no oblidin que els falta molt encara per tenir guanyat el cor i la simpatia de les terres que parlen la mateixa llengua que ells... Que hi pensin bé, en tot això, els catalans de bona voluntat, tantíssims com n'hi ha! Els ho demana i els ho prega qui ha demostrat estimar Catalunya! No, que no l'oblidin mai, els catalans de bona voluntat, la prevenció contra el nom de català que hi ha dins les terres que parlen la mateixa llengua que ells!

Antoni Maria Alcover

Aliment

Nodreix l'amor

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

Joan Maragall

Misèria

S’ha de ser un bàrbar sense ni un bri de seny per cremar tota aquesta bellesa en una estufa, per destruir coses que no podrem reconstruir. L’home té el do de la intel·ligència i de la força creadora per multiplicar allò que li ha estat donat: però fins ara no ha creat res, només ha destruït. Cada vegada hi ha menys i menys boscos, els rius s’assequen, la caça desapareix, el clima s’altera, i cada dia la terra es torna més pobra i més lletja.

Anton Txèkhov

Oncle Vània

Servei

Elogi dels diners

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Ansel Turmeda

Vassall

Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotmès,
no veig algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus han fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car pren conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mes Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i·z ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
li qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Tornada
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Jordi de Sant Jordi

Presoner

Idea

A la gent, les idees els semblen avorrides perquè no distingeixen les vives d'aquelles que estan amuntegades en una lleixa.

Ezra Pound

Missatge

De la predicació en llengua catalana

Maná Cristo Senyor nostre que son Evangeli fos predicat en totes les llengues; y en totes se predicá y's predica. May potser hi ha hagut llengues més aristocrátiques, literariament parlant, ni més esteses que les que dominavan en temps de la predicació del apòstols; y no obstant, aquestos enviats de Deu, iluminats per lo Esperit de Veritat, parlan á cada hu ab sa llengua vulgar. No es la sagrada predicació un exercici literari, sino una arma espiritual, per lo qual, l'obgecte del home apostòlich es essencialment práctich, y fins podríam dir utilitari en lo bon sentit de la paraula. No es un artista qui s'esforça en delectar; no es un home de mon qui cerca la fama de distingit; no aspira al honor d'esser contat entre'l número dels qui's regeixen per la lley de lo que'l mon ne diu lo bon gust; es essencialment amich del poble, no fa diferencies de classe, tan estima l'ánima del rich com la del pobre, potser encara més la d'aquest que la d'aquell, puix Jesucrist fou pobre, y lo pobre es desatés y desgraciat; salvar ánimes, vetaquí la empresa del predicador apostòlich. Y pera lograr aquest obgecte, no hi ha medi més a propòsit que'l d'usar la llengua popular y materna.

Josep Torras i Bages

La tradició catalana

Catedral

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot? [...]

Gràcia

La ciutat del perdó

Algunes nobles veus que aquí mateix s’han alçat i altres que n’he sentit per altra banda m’han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d’ésser l’objecte de1 nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment-. I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: -És que en aquest moment el cor no em diu res![...]

Joan Maragall

Comiat

Deia l’Iu Forn, que va plegar també d’escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, ara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen  posar l’ànsia i la por al cos.

Joan Solà
Parlem-ne, 21/10/2010

Llinda

P Ó R T I C

Bella Ciutat d ' Ivori , feta de marbre i or:
tes cúpules s'irisen en la blavor que mor,

i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones peí tors adolescent.

L'ivori té la gracia d'un marbre constel.lat
d'aurífiques polsines, com una carn d'albat.

Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurifica dins un esguard d'amor!

Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnanim i cruent,

I, per damunt la frévola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny —que és immortal

Guerau de Liost

La ciutat d'Ivori

Descans

Quan ve a la nit
los aucells reposen;
no ho fan los meus ulls,
que dormir no poden;
viuen en tristura
fins al dia clar.
Doncs, galant donzella
per què.m feu penar?

Definició

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.

Joan Solà
Parlem-ne, 21/10/2010

Llibertat

Jo sóc català

Enmig de la mar
s'aixeca ma terra
fins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.
Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.

Tot el meu passat,
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
la gran Catalunya
en les arrels profundes
de la meva gent
un conqueridor
portà proa al vent
la nau que a Salou
deixà ses amarres
seguint la bandera
de les quatre barres.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat.

Jo sóc de la raça
vella i gegantina
que espantà del mar
la gent serraïna
jo sóc de la pàtria
dels agermanats
Joanot Colom
vells avantpassats
defensors heroics
de tradicions
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat.

Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del vostre exemple
sagrada costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.
Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat.

Pere Capellà