Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot? [...]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Amb la dedicació de la Sagrada Família i el moviment al seu voltant, la lectura d'aquest poema m'ha fet establir un contacte directe entre Maragall i Gaudí. No perquè visquessin els mateixos temps, no perquè hi hagués algun tipus de relació, sinó perquè la seva espiritualitat és molt semblant, molt franciscana i natural. La segona estrofa d'aquest fragment m'evoca alguna de les imatges vistes aquests dies per televisió.
ResponElimina