Nació

L'amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la

Per a un poble, estimar sa llengua és signe de vitalitat i de plenitud de vida intel•lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. Com fa notar amb molta d'agudesa i exactitud M. Luchaire dins la seva preciosa obra Études sur les idiomes Pyrénéens de la région française, sols abandonen la seva llengua els pobles vençuts si el vencedor és d'una civilisació superior; en tal cas, accepten la llengua dels vencedors. Això ens ensenya la història de tots els segles i d'onsevulla. De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l'abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d'una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s'estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia. Tot això fa el poble qui se dóna per vençut si no és una cosa ni l'altra. No, ni Catalunya espanyola ni Catalunya francesa ni les Balears ni València són pobles vençuts; cap d'ells és de civilisació inferior a la dels altres pobles amb qui formen un Estat. Si s'uniren a aquells pobles, va ser perquè volgueren i conservant tots els drets, franquícies, llibertats i immunitats pròpies dels pobles lliures i sui juris, de què abans gosaven; fonc sense res d'allò que en deien els romans capitis diminutio. Si aquells Estats els han negat o violat, o els neguen o violen, cap d'aquells drets, cap d'aquelles llibertats, és estat faltant a la justícia, abusant indignament del seu poder, trepitjant la seva pròpia dignitat i la dels altres.

Antoni Maria Alcover