Conversa

No hi ha influència bona; tota influència és immoral..., immoral des del punt de vista científic. Influir en una persona és transmetre-li l'ànima mateixa.

Óscar Wilde

Res

Algunes persones mai no aprenen res, perquè ho comprenen tot massa aviat.

Alexander Pope

Torna Nadal

L'arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Gèlid

Cançó de Nadal


Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.
 
Josep Carner

Niada

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.

Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.

Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort de l'existància.

Rams de dolor que ocults estan,
a l'innocent fan goig encara...
Oh! i fer d'espines un niu blan,
vet aquí l'art d'un cor de mare!

Miquel Costa i Llobera

Nadala

NADAL

A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

Joan Salvat-Papasseit

L'irradiador del port i les gavines

Altera

Cada frase, casa insult, cada maledicció, augmentava la vergonya pública del detingut. Vexat i humiliat, rebia amb el cap baix i des de la impotència la fúria de la repugnància, l'odi i l'oprobi que li mostraven els congregats. Els crits pujaren de to mentre els altres assistents reien i feien mamballetes. Els altres! Sempre aquess maleïts 'altres' que s'ho miren i no actuen. Són els 'alres' que posen en solfa la valentia 'uns pocs! Els 'altres': els qui no són. Aquests 'altres' dins nosaltres mateixos! Són, justament, els 'altres', els passius, els que posen pals a les rodes.

Bartomeu Mestre

El darrer manuscrit

Polèmica

Quan es tracta d'uns fets d'una durada molt llarga («antropològics», «etnològics»), la reflexió de l'historiador experimenta la temptació de remuntarse a la prehistòria i corre llavors el risc de topar amb la decepció en enfrontar-se amb unes interpretacions tot sovint variables. Amb tot, pel que fa als orígens del fet català, sembla existir una mena de consens entre els prehistoriadors: a desgrat de certes coincidències entre límits lingüístics i límits antropològics als marges nord del seu territori, no es dóna de fet l'existència d'un «home català». I, en cas d'existir, fóra de tota manera clar producte d'un perllongat mestissatge, terme amb el qual ja se'l definia, segons sembla, d'ençà de l'antiguitat.

Pierre Vilar

Polèmica entre historiadors

Gust

No hi ha cap raó per la qual a un home li hagin d'agrada els mateixos llibres als 18 i als 48 anys.

Ezra Pound

Força

Voldria ésser
com posta encesa,
silenci dens
i llum que corre
a la ventura,
sense destí,
perdut el límit,
tot ell endut.

Oscar Samsó

L'home

Font

L'amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la

Que s'hi fixin bé els catalans i els mallorquins que desprecien, que abandonen la seva llengua per la castellana, los quals venturosament són poquíssims; que s'hi fixin sobretot els valencians i els rossellonesos que desprecien, que abandonen la seva llengua, aquells per la castellana, aquests per la francesa, los quals desgraciadament són moltíssims; que s'hi fixin bé: amb aquest despreci, amb aquest abandonament se posen en el mateix nivell i se fan de la mateixa categoria que els pobles vençuts i de civilisació inferior [...].

Que se desenganin els valencians que se fan grossos de desconèixer i de no parlar mai la seva llengua, i tota la seva idea és de parlar la castellana, i consideren com a summum de la il•lustració i bon to el posseir amb tota la seva puresa l'accent castellà; que se desenganin els rossellonesos que es fan grossos de desconèixer i de no parlar mai la seva llengua nadiua i fan respecte de la francesa com els valencians respecte del castellà; que se desenganin: amb això no van a cap lloc més que a la seva ignomínia.

Antoni Maria Alcover

Herència

Quina gran riquesa és, fins i tot entre pobres, ser fill de bons pares!

Joan Lluís Vives

Vida

A una mentida

Ja del món la Fe és fugida,
Filis, puix me haveu burlat:
¿Qui dirà ja veritat,
si els àngels diuen mentida?
¡Tesor de la mia vida
(i ja tesor de follet),
mirau lo dany que haveu fet,
que, solament en faltar
de vostra fe lo pilar,
mon edifici és desfet!

Solia algun temps surar
la veritat estimada,
però ja, com a pesada,
al més fondo va a parar;
mes, com no es pot amagar,
bambolles i remolins
nos mostren que està allí dins,
i, per més que està oprimida,
mai se veu desfavorida
de sos efectes divins.
Pensí que abans a Lisboa
que a Espanya li isquera el Sol,
de peix veure un estol
volant per l’aire ab la coa,
solcar de les naus la proa
lo més fragós Pirineu,
i la enganyosa guineu
regalar a les gallines,
que unes promeses tan fines
deixassen d’estar en peu.

Aqueixa boca agraciada
que així se avesa a mentir
mereixeria tenir
un badall de melmelada,
així com és ensucrada
la llengua que m’ha enganyat,
sucre quant ha parlat
fos, per la mateixa via
sucre la pena seria
de aquest engany ensucrat.

Alguna escusa no us val,
puix, en lo que haveu mentit,
no pot dir-se que haveu dit
mentides que no fan mal:
Diga-ho lo dolor mortal
que sens remissió em consum,
la clara i serena llum
per qui em regia apagada,
ma voluntat agraviada,
mon goig convertit en fum.

A tal punt me ha conduït
lo mal que m’está acabant
que em par si estic suspirant
lo que per vós he patit:
De quan me viu reduït,
després de tants lleals passos,
en lloc de palmes, a llaços,
no puc donar-me conhort;
puix, ¿qué serà si em record
del paradís d’eixos braços?

Quan lo bé que en ells gozí
repassa lo pensament,
la força del sentiment
me fa pèrdrer lo juí;
però, puix quant vos perdí
perdí, tot junt, aquell dia
lo major bé que tenia,
a on va lo principal
bé pot lo que manco val
anar en sa companyia.

A tal extrem vingut só
que, estant del modo que estic,
jo mateix só lo qui dic
mil voltes que tinc raó.
Est serà de ma afició
lo blasó més estimat:
que eixa neu haja avivat
lo foc que ja és immortal;
i que lo major fiscal
faga ofici de advocat.

Vós, ab altre extrem, borrau
est proceir benigne meu,
puix, si mentides dieu,
vós mateixa les provau:
Honradament vos portau,
senyora (Déu vos ho pag);
que, sent de mentides sac,
ho sou de una red tan clara
que a totes se'ls veu la cara,
sens que alguna se n’amag.

Bé veig que, si professar
pura veritat volíeu,
única i sola seríeu
en est nostre segle avar;
però, ¿com, puix és sens par,
eixa bellesa divina
vostres accions no encamina?
Seria, així com és rara
la gràcia de aqueixa cara,
la condició peregrina.

Diuen que una bofetada
és càstig de qui desment;
mes, si bé ne haveu esment,
de bestret estau venjada:
Brava me l’haveu donada,
puix, lliurant-me de la mort
allà en lo perill més fort
que patia en alta mar,
me haveu vingut a ofegar
estant segur en lo port.

Mes no será poca glòria
per al mal que se m’espera,
si teniu de mentidera
almanco bona memòria:
Veureu en ma trista història
mon perseverant amor,
que eix inclement proceir
que, a mans de vostre rigor,
no ha pogut fer penedir
content me porta a morir.

Franncesc Vicent Garcia

Pensament

La continuïtat implica necessàriament l'alteració.

Ferdinand de Saussure

Educació

El geni només pot respirar lliurement en un ambient de llibertat.

John Stuart Mill

Camí

Un pas insegur

Quan baixo de l'acera, un xipolleig
flàccid i un tremolor d'aigua inquieta,
per bé que un temps brevíssim, em retarda
l'instant que el peu se m'assenta a l'asfalt.
Veig que encara treballa, que no és
ben bé inerta, la fusta de la porta
per on se'n van els anys. Ara s'hi ha obert
una clivella, i m'entra un fil de llum.
Aquests peus d'home, gairabé insensibles
dins del seu cuir, han recordat uns peus
hàbils i sapients, uns peus de nen
feliços d'amarar-se en l'aigua fosca
que té per llit un canyon de pissarres
negres, on llisquen les soles de cànem
xopes i llefiscoses, i els turmells
sagnen molt fi, del record de les fulles
de canya, ganivets de verdor freda
que tallen quan es baixa, tan de pressa
com quan es cau, per fugir de la plana
de terra i d'homes, el món que retruny
de migdia, i apaga la lluor
del fred metall d'aurora de les canyes.

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Mesura

La mesura de l'amor és amar sens mesura.
Sant Agustí

Cel

21.
He nascut als aeroports
entre vols i policies,
dins cabines d'ascensor
i en els taxis i en els climes.
Les cireres surten verges
de les conques dels meus ulls
i me roden per la cara
i no volen caure en terra.
La rialla de la fruita
que me nega una postguerra
i me crida i no me sorda
perquè els braços de sentir-te.
És inútil…
la final és massa enfora.

Joan Miquel Oliver

Odissea trenta mil

Clam

De fet, el blau a la senyera és una introducció relativament «moderna». I local, sobretot: local. La bandera de les quatre barres amb el blau, a València i a Borriana, equivalen a la del «tafetà morat» de Gandia, a la de color granat de Dénia, a la santjoanista de Sueca... I podem preguntar-nos en nom de què ens volen imposar, a tots els valencians, una bandera que només és la bandera d'un municipi. ¿En nom de Pere el Cerimoniós? Faria riure. I Pere el Cerimoniós tampoc no ho volia. Va restringir el seu «privilegi» a València i a Borriana. El País Valencià és molt més extens.

Joan Fuster

El blau en la senyera

Plor

M'havia criat en un orfenat públic, on, contra l'esperit de l'època, vaig rebre una educació accep­table. En aquell temps l'edat legal per abandonar els orfenats era els quinze anys. Però jo hi estava tan a gust, allà dins, i el personal de la institució amb mi, que mitjançant diverses argúcies legals van aconseguir que m'hi quedés quatre anys més. Du­rant aquells quatre anys afegits vaig treballar sobre­tot a la biblioteca del centre. Allà es va estimular el meu amor pels llibres. Tant, que quan vaig decidir abandonar l'orfenat voluntàriament, als dinou anys, ho vaig fer amb la ferma intenció de dedicar-me a la literatura. El dia que vaig sortir de l'orfenat em van pagar, amb estricte rigor comptable, els quatre anys que havia treballat com a auxiliar de biblioteca. Va ser un bon regal de comiat. Aquell coixí financer em permetria viure una temporada sense angoixes i dedicat a la literatura.

Albert Sanchez Piñol

Pandora al Congo

Blau

Ara la polèmica és sobre la bandera. Ja teníem la de la llengua i la de si «Región», «Reino» o «País», però es veu que també calia aquesta altra. I sí: hi calia. Per a un espectador de fora, els valencians d'avui potser fem la impressió d'estar barallant-nos a propòsit de bizantinismes més o menys historicistes, i la veritat és que, en última instància, mai no es tracta de minúcies insignificants sinó precisament de problemes ben significatius. Darrere les qüestions plantejades, en efecte, hi ha la urgència d'aclarir les nostres «senyes d'identitat» com a poble i el projecte d'afirmar-les de cara al futur. Les actituds antagòniques reflecteixen, en el pla del debat presumptament erudit, unes posicions militants tan diàfanes, que serà innecessari advertir o subratllar el fons «polític» latent. D'una banda, trobem els qui aspiren a un País Valencià (

Joan Fuster

El blau en la senyera

Capvespre

El que és bonic a la memòria

El que és bonic a la memòria
s'encén en cant magnífic
com brasa perdurable
que durarà el que durem nosaltres.

Oscar Samsó

Aquesta casa

Memòria

Arinsal

Els records no són mai un mirall net,
sentiments i memoria I'enlloren
i el temps, astut, hi qualla les imatges.
Recordo I'Arinsal que vaig coneixer
fa vint anys: quatre cases mal comptades,
i el preservo dins meu, no per tornar-hi,
tossut i engelosit, com en un somni,
sinó perque em ressoni en les paraules
que escric per 1'Arinsal que he retrobat.
Així l'amor es de debo creixenqa.

Miquel Martí i Pol

Andorra

Vida

Pacte amb forats

Han d'invocar el futur perquè en la lluita
sàpigues ser feliç amb bones eines
i feina. El seny esclata en una lluita
real, i mans i peus solen fer d'eines.
Els mots fumegen i entre tanta lluita
els cinc sentits esmolen bé les eines.
La llum i l'olivera entren en lluita
i els fets uneixen tant arrels com eines.
S'eleven les onades, i un armari
ple de vestits és llenya del capvespre.
Perdo pel bosc les portes de l'armari.
Quan I'eina ha fet les feines, a capvespre,
l'arbre del sol s'encén damunt l'armari,
i el cel nocturn és cendra del capvespre.

Joan Brossa

Poesies

Malaltia

Una altra causa de les especificitats illenques en el grau de persecució, en aquest cas comuna amb tot el territori, van ser les diferències en la consciència i la lleialtat lingüístiques i en els avenços assolits en el recobrament de l’ús social de l’idioma. Les Balears es caracteritzaren fins devers 1955 pel fet que l’ús oral del català «en la vida quotidiana no fou mai posat en dubte [...] la llengua no tenia cap connotació política i continuà essent usada amb naturalitat a casa, al carrer i àdhuc a les oficines públiques i a les casernes», amb paraules de Josep Massot, referides a Mallorca durant la guerra de 1936-1939 (i cal remarcar «a les casernes» fins i tot durant la guerra de 1936, fet constatat per altres fonts).

Antoni I. Alomar i Canyelles

La repressió del català a les Balears als darrers temps