Jugaven a néixer i a morir, i de la ferida que deixaven sobre l'aigua llisa sortien flors i més flors. I a l'últim, totes plegades, van anar fent una pomera. Imagini, una pomera florida al pic de l'estiu i a dintre del mar. Si li deia que em va semblar que tenia febre, li diria la veritat. No pensava res... Només mirava i, d'esma, em vaig aixecar i vaig anar fins arran d'aigua. La pomera era allí, clavada a l'aigua tibant i llisa, i m'hi vaig anar acostant, acostant... A les plantes dels peus hi tenia seda. L'aigua era de seda. I la pomera m'esperava i era com si digués, vine, vine...

Mercè Rodoreda

Una carta

Recerca

I així que vaig haver reconegut el gust del bocí de magdalena sucada en la til·la que em donava la meva tia (encara que no sabés encara i hagués de remetre a molt més tard descobrir per què aquest record em feia tan feliç), tot d’una la vella casa grisa sobre el carrer, on era la meva habitació, va venir com un decorat de teatre a enganxar-se al petit pavelló que donava al jardí i que havien construït pels meus pares a la part de darrere (aquest llenç truncat que només havia vist fins en aquell moment); i, amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i a tota hora, la plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a fer encàrrecs, els camins que prenia si feia bon temps. I com en aquell joc amb què es diverteixen els japonesos de mullar dins un bol de porcellana ple d’aigua bocinets de paper fins aleshores indistints que, tot just s’hi han ficat, s’estiren, prenen contorns, s’acoloreixen, es diferencien, tornen flors, cases, personatges consistents i coneguts, igualment ara totes les flors del nostre jardí i les del parc del senyor Swann, i els nenúfars de la Vivonne, i la bona gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus entorns, tot això que pren forma i solidesa, va sortir, vila i jardins, de la meva tassa de te.

Marcel Proust

Pel cantó de Swann

Nebulosa

Passeig

La boira

fredament

acaba d’engolir la llarga via

Els llums són guaites

En acabar de ploure

quan els arbres somiquen

oh que és dolç escoltar el silenci

El silenci és la boira

Jo somric

I mil llums em somriuen

Són mil llums

no pas homes

Com és càlid el somriure dels llums

I les espurnes blanques

del trolley dels trams

dansen com les estrelles

M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit

Poemes en ondes hertzianes

Pensament

Mig ensonyada mirava i escoltava, i em semblava que la terra mirava amb els meus ulls i sentia amb els meus sentits. Com si jo no fos de carn o com si el món fos jo. I sense gairebé pensar, només pensava paraules: flors, pomeres, pomeres florides de blanc, blanc de flors, blanca flor de pomera, flors escampades per terra... I vaig pensar que seria bonic de veure una pomera al mig del mar. Tot d'una es van parar les onades i el cor se'm va posar a saltar.

Mercè Rodoreda

Una carta

Facècia

Quan érem petits, en Hassan i jo solíem pujar als pollancres que hi havia al camí que duia a la casa del meu pare per empipar els veïns fent reflectir la llum del sol dins les seves cases amb un tros de mirall. Sèiem l’un davant de l’altre en dues branques altes, amb els peus nus penjant i les butxaques dels pantalons plenes de móres seques i nous. Fèiem torns amb el mirall mentre menjàvem móres i ens les llançàvem l’un a l’altre fent broma, rient. Encara puc veure en Hassan enfilat a l’arbre, amb la llum del sol que es filtrava entre les fulles titil·lant en la seva cara, una rodona gairebé perfecta.

K. Hosseini

El caçador d'estels

Platxèria

Queia la tarda. Un grup format per cinc genets adustos i malhumorats cavalcava per una sendera flanquejada de faigs que separava el comtat d’Empúries del de Girona. Pel seu aspecte es veia que no eren caçadors experimentats, sinó un grapat de mercenaris dels que abundaven per aquells verals, disposats a llogar la seva espasa a qualsevol senyor que volgués recórrer a aquell tipus de tropa per envair una marca o disputar un predi al comte veí.

Chufo Llorens

Et donaré la terra

Canvis

Hi ha Ovidi. Hi ha el meravellós Ase d’or. Hi ha Kafka. Jo he fet servir el tema de la metamorfosi com una fugida, com una alliberació dels meus personatges. I meva. A més la metamorfosi és natural. La larva esdevé crisàlide, la crisàlide papallona, el cap-gros granota. No puc afirmar que hagi presenciat mai la metamorfosi d'una persona, però sí que he presenciat la metamorfosi de l'ànima, que és la veritable persona.

Mercè Rodoreda

Mirall trencat

Segeixca el temps qui viure vol;
si no, poria's trobar sol
e menys d'argent.

Bernat Metge

Sermó

Opinió

Senyor, no us cal treballar; bé em recorda, e són content de tot ço que m'havets dit. E la veritat, no és hom en lo món qui de raó vulla usar així com deu, qui necessàriament no haja a atorgar, atès tot ço que m'havets dit, que les ànimes sien immortals. E així ho cresec fermament, e ab aquesta opinió vull morir.
Com opinió? -dix ell-; ans és ciència certa, car opinió no és àls sinó rumor o fama o vent popular, e tostemps pressuposa cosa dubtosa.
Haja nom, doncs, senyor, ciència certa. No em recordava ben la virtut del vocable.

Bernat Metge

Lo Somni

Ordre

Hi ha moltes castes de persones, però bàsicament hi ha dos comportaments humans molt definits. Mentre n'hi ha que volen canviar el món i segueixen l'impuls de subvertir l'ordre de les coses, uns altres hem de fer un gran esforç per impedir-ho.

Bartomeu Mestre

El darrer manuscrit

Regiment

En un reialme s'esdevingué que hi havia un rei ple de mals costums i que tenia un consell molt malvat; tot el reialme estava en grans penúries i en ira de Déu per la maldat del rei i del seu consell, ja que era inestimable el mal que feien a la gent que vivia en aquell regne. Tant durà el mal en aquella terra, que la gent no ho pogué sofrir i, per la seva mala vida i el seu mal exemple, la gent desitjà la mort del rei i del seu consell.

Ramon Llull

Llibre de les bèsties

Esforç

Aquell a qui Déu ha donat la ciència i, en el parlar, bona eloqüència no pot callar no se n'ha d'amagar, ans, al contrari, de molt bon grat ho ha de mostrar. Quan un fet exemplar és conegut per molta gent, ja ha esclatat la primera poncella, i, quan és lloat per la majoria, és primavera.

Maria de França

Lais

Descans

13

Estimo aquesta solitud
acompanyada, remorosa,
de tots els boscos que m'acosta
a l'ànima intuïda enllà
de l'aparença de les coses.

Oscar Samsó

Tríptic

Valentia III

Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.

Joan Maragall

La independència de Catalunya

Valentia II

En quants teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrera d'una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb música d'en Morera, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova, els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó com gràcies i treballs estambròtics d'una tribu africana d'aquestes que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima.

Joan Maragall

La independència de Catalunya

Pensa

Podem tornar a Súnion quan enyorem Catalunya, encara que siguem a Bierville, encara que siguem en un lloc on no res ens recordi el nostre origen.

Montserrat Roig

Davant la catedral d'Estrasburg

Vertigen

Un dia de vent, a darreries del mes de setembre de no recordo quin any, vaig entrar per primera vegada al cementiri de l’herba, no perquè hi tingués ningú enterrat, sinó per sentir la pau que respiren els cemen­tiris, i, sobretot, per fugir del vent que amb les seves ales se m’enduia les faldilles i m’omplia els ulls de pols.

Mercè Rodoreda

Semblava de seda

Valentia I

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Joan Maragall

La independència de Catalunya

Viatger

Durant els quatre anys de la meva primera permanència a Orient, des del 1906 al 1910, els estudis bíblics em proporcionaren de recórrer la Palestina i la Península del Sinaí; l'Àsia Menor, la Tesàlia i la Grècia, i una bona part de l'Egipte.
A la fi d'aquest quadrienni havia, per consegüent, visita els països de l'Èxode, de Josuè i dels Jutges; dels Reis, dels Profetes i dels Macabeus; les terres de Jesús i de Sant Pau. Per completar el cercle dels pelegrinatges escripturístics no em mancava més que arribar al teatre de les primeres civilitzacions de la humanitat, contemplar el quadre dels onze primers capítols del Gènesi, els monuments que, descoberts aquests últims anys, han vingut a confirmar la realitat dels fets narrats en les primeres pàgines de les Divines Escriptures.

Bonaventura Ubach

Dietari d'un pelegrinatge per les terres de l'Iraq (1922-1923)

Desconfiança

La primera mirada dels veterans vers els nouvinguts era d'una curiositat benvolent; a voltes hi havia un cert sentiment de superioritat i aquell escepticisme que sovint confereixen plegades l'antiguitat i l'experiència. 'Ja els veurem a l'hora de la feina, a aquests jovenets', semblava dir més d'un veterà mirant com els nous arribats desfilaven en ordre implacable.

Éloi Leclerc

Exili i tendresa

So

S'han dit ja totes les paraules
i ens repetim,
però les teves sento sempre
massisses i pesants
a la meva ànima.

Oscar Samsó

Ens hem perdut lluny de tothom

Guia

Els llibres són, entre els meus consellers, els que més m'agraden, perquè ni la por ni la desesperança els impedeix dir-me què he de fer.

Alfons V, el Magnànim

Guia

Una paraula d'imprevist vinguda
obre a vegades un camí ben clar
i es converteix en vèrtex d'un triangle
que amb feix de llum aparta de la fosca
les vores imprecises
i roba espai a l'ombra.

Oscar Samsó

Camí d'anada

Troballa

Jutjar la gent demana tant de temps que no deixa espai per estimar-la.

Teresa de Calcuta

Recerca

La llibertat no fa feliços als homes, els fa senzillament homes.

Manuel Azaña

Actualitat

A partir del segle de la cremadissa, un clima dens de menyspreu social fou projectat sobre els descendents de relaxats i conversos.

Baltasar Porcel

Els xuetes

Consciència

L'ull que abans era déu, i després espia, corre el perill de no ser commogut per res, de no saber matisar. Les coses són imatges de les imatges, són no-coses. Els ulls de la ment poden arribar a buidar-se del tot, incapaços de codificar, de seleccionar, ineptes per a recordar.

Montserrat Roig

Les paraules podrien tenir color i les formes, veu

Art

Amo l'art i als artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que doni consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diner, l'artista amb el cavall.

Joan Salvat-Papasseit

Notes autobiogràfiques

Soliloqui

La punició per l'Esperit s'anomena Solitud. Cal pagar el crim d'ésser diferent. El més terrible és, però, que tota criatura, àdhuc la més elemental, aspira a sentir-se diferent.

Guillem Díaz-Plaja

Les petites històries

Ser

Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut. -Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m'aixopluga. També dels primers pasos.

Joan Salvat-Papasseit

Notes biogràfiques

Vida

Fins aleshores no vaig entendre prou a fons l'expressió de la gent que amb un pot a la mà fan cua per recollir una o dues llossades de ranxo al portal d'un hospital o una caserna. No tenim perdó. Els ulls se m'enterbolien. La vida començava de nou. Una de les tres o quatre vides que ens toca viure successivament. En aquella hora experimentava una mena de pietat per una d'aquestes vides meves, a punt d'extingir-se.
Tot d'una em vaig adonar que estava sol. Potser vaig plorar. Potser no. Pensava en els de casa, en les vetlles del dissabte, a l'hivern, quan pujava a Montornés i, en ser nit, seia amb els meus prop d'una llar semblant a aquella.

Xavier Berenguel

Els vençuts

Paradoxa

El nostre pitjor defecte és aprendre més de l'escola que de la vida.

Sèneca

Profètic

Ho sap tothom, i és profecia


Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.
El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim
. La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

J. V. Foix