Vida

Fins aleshores no vaig entendre prou a fons l'expressió de la gent que amb un pot a la mà fan cua per recollir una o dues llossades de ranxo al portal d'un hospital o una caserna. No tenim perdó. Els ulls se m'enterbolien. La vida començava de nou. Una de les tres o quatre vides que ens toca viure successivament. En aquella hora experimentava una mena de pietat per una d'aquestes vides meves, a punt d'extingir-se.
Tot d'una em vaig adonar que estava sol. Potser vaig plorar. Potser no. Pensava en els de casa, en les vetlles del dissabte, a l'hivern, quan pujava a Montornés i, en ser nit, seia amb els meus prop d'una llar semblant a aquella.

Xavier Berenguel

Els vençuts