Vertigen

Un dia de vent, a darreries del mes de setembre de no recordo quin any, vaig entrar per primera vegada al cementiri de l’herba, no perquè hi tingués ningú enterrat, sinó per sentir la pau que respiren els cemen­tiris, i, sobretot, per fugir del vent que amb les seves ales se m’enduia les faldilles i m’omplia els ulls de pols.

Mercè Rodoreda

Semblava de seda