Jugaven a néixer i a morir, i de la ferida que deixaven sobre l'aigua llisa sortien flors i més flors. I a l'últim, totes plegades, van anar fent una pomera. Imagini, una pomera florida al pic de l'estiu i a dintre del mar. Si li deia que em va semblar que tenia febre, li diria la veritat. No pensava res... Només mirava i, d'esma, em vaig aixecar i vaig anar fins arran d'aigua. La pomera era allí, clavada a l'aigua tibant i llisa, i m'hi vaig anar acostant, acostant... A les plantes dels peus hi tenia seda. L'aigua era de seda. I la pomera m'esperava i era com si digués, vine, vine...

Mercè Rodoreda

Una carta