Camí

L'autèntic ximplet, el que les déus ridiculitzen o destrueixen, és el que no es coneix a si mateix.

Òscar Wilde

De profundis

Solitari

haikús i tankas del solitari


Res no canvia
en l'ordre de la cambra,
però hi transcorren
inesperats prodigis
que l'emplenen de vida.

Potser el silenci
per descobrir nous ritmes,
potser la música
per fer molt més intensos
els ritmes del silenci.

Miquel Martí i Pol

Haikús en temps de guerra

Poema

Aturo la imatge pura


Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l'inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada,
duren sempre en el meu cant.

Joan Vinyoli

Por

Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d’aquells ocells que havien passat. La por ja era d’una altra mena: tenia por de mi.

Mercè Rodoreda

Quanta, quanta guerra...

Fortitudo

Tal volta el que en realitat m'interessa és la tendresa, una mena de sensació que em retorna al paradís sempre blau de la infantesa, on qualsevol malson era de seguida espantat per la dolça tebior agomboladora de la veu de ma mare. Malgrat això, moltes dones de la meva generació i, de manera especial, les que passàvem per més intel·ligents, vam arribar a avergonyir-nos d'aquesta propensió vers la tendresa perquè ens pareixia una prova de debilitat, de feblesa femenina, i vam estimar-nos més mostrar-nos, especialment davant dels homes, fortes, fredes, i autosuficients.

Carme Riera

Qüestió d'amor propi

Pau

haikús en temps de guerra

Diré Kosovo
per dir el buit que culmina
l'horror del segle.

El vol sinistre
dels grans ocells de presa
confirma l'ombra.

Una rialla
i de nou el silenci.
Era un miratge?

Mirall de cendra,
cap camí no es camina
dues vegades.

La pau, pregonen,
i amb la boca petita
criden la guerra.

Des de l'angúnia
del fang i la misèria
hi ha uns ulls que ens repten.

Miquel Martí i Pol

Haikús en temps de guerra

Viatge

Sota la cendra de les hores
l'amor ens val.
Un gest, una paraula,
el tornen flama.
I recomença el cant
i la remor de les onades.

Oscar Samsó

Ens hem perdut lluny de tothom

Nom

L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la "regionalització" del terme "català", he d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir "estricte". "Català estricte" o "del Principat" és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.

Tindrem dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al.ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

Joan Fuster

Qüestió de noms

Defensa

Els anys de la postguerra van ser molt difícils per a Catalunya, a la qual s'havia intentat de fer desaparèixer. A finals dels anys quaranta i sobretot durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, em vaig incorporar a tots els moviments que, a la meva comarca, maldaven per desvetllar la consciència nacional, per recuperar la identitat que ens havien volgut arrabassar. Vaig fer de tot aleshores, potser perquè era un moment en què em sembla que comptava més el nombre que la qualitat. Comptant i debatut, però, no vaig pas fer res més que el que em tocava, el que sentia, el que m'agradava, en una paraula. Defensant el que defensava m'estava conquerint a mi mateix, reivindicant el que reivindicava no feia sinó lluitar per la meva llibertat. Presentar-ho com un fet excepcional seria estúpid i grotesc. D'altra banda, és innegable que, tot i la por i el risc, m'ho passava d'allò més bé.


Miquel Martí i Pol

Qui sóc i per què escric

Proximitat

El contacte genera solidaritat, el contacte fa comunitat. La paraula té també com a funció fonamental la del contacte. Quantes vegades no es parla per parlar, senzillament perquè ens cal sentir l'escalfor de l'acompanyament d'una altra persona! Volem contacte i no tenim ni la franquesa ni l'afecte per posar en funcionament altres sistemes que la paraula i els reguladors.

Sebastià Serrano

Signes, Llengua i Cultura

Temps

Quan miro sobre el mar,
pobre mortal que sols divago,
la llum del sol a l'aigua,
i el dia i l'aire són claror,
i la muntanya al fons és com
un somni blau de pedra viva,
em dono el goig de viure i no pregunto
i, descurós del temps que passa,
em deixo dur i deixo que les hores
per elles soles girin
els fulls del llibre de la vida.

Oscar Samsó

Riera de Caldes

Necessitat

La poesia

Si us l'haguès d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten…

Joan Fuster

Gust

Molta gent prova d'escriure, d'adolescent o de jove, al cap d'un temps, la majoria ho deixa córrer. D'altres -pocs- persistim. Per què? No m'atreveixo pas a respondre si no és dient que perquè ens agrada. Potser sí que tenim més desenvolupada la capacitat de fabulació d'expressió; potser sí que som més orgullosos, o més xafarders, o més introvertits, o més perepunyetes. És igual. Tot això explica ben poca cosa. Escrivim perquè ens agrada. A d'altres els agraden altres coses: fer negocis, jugar a futbol, convertir infidels i s'hi dediquen, si poden, amb cos i ànima. Alguns d'aquests, potser de joves havien escrit poemes. Després van descobrir el que de debò els agradava i ja no ho van deixar. Com nosaltres, si fa no fa.


Miquel Martí i Pol

Qui sóc i per què escric

Amor

Dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
                       Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
                       damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
                      amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

Gabriel Ferrater

Jo

El nom

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau;
és nom de princesa.”
“Ai quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu